Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles (II)
Escrito por: jpolinya el 31 Ene 2008 - URL Permanente
TEORIA I PRÀCTICA DE LA FLOR NATURAL
II
El meu ofici és l’alegria,
siga de nit, siga de dia.
El meu ofici és el dolor.
Se’n puja la malenconia
com una parra per l’amor.
Un amor fosc i fundador,
l’arbre del salm i l’energia.
L’home honest i treballador.
Un vent els arbres empenyia.
El meu ofici és l’alegria,
el meu ofici és el dolor.
Siga de nit, siga de dia.
La sang vessada, un esplendor
romput, el tel de l’elegia.
Si la profecia es complia
o no es complia, sols l’amor,
Un fosc amor treballador,
siga de nit, siga de dia,
L’amor o un odi fundador.
II
Mi oficio es l’alegría, sea de noche, sea de día. Mi oficio es el dolor. Trepa la melancolía como una parra por el amor. Un amor oscuro y fundador, el árbol del salmo y la energía. El hombre honesto y trabajador. Un viento los árboles empujaba. Mi oficio es l’alegría, mi oficio es el dolor. Sea de noche, sea de día. La sangre derramada, un esplendor roto, la membrana de la elegía. Si la profecía se cumplía o no se cumplía, solo el amor, Un oscuro amor trabajador, sea de noche, sea de día, El amor o un odio fundador.
dijous, 31 de gener del 2008
València fora del mapa
València fora del mapa
Escrito por: jpolinya el 31 Ene 2008 - URL Permanente
Avui llegesc un editorial del diari Vilaweb que em corrobora amb el què ja sé, des de fa molts anys, des que vaig llegir els llibres de Robèrt Lafont, "La révolution régionaliste" i "Sur la France", els estats centralistes, jacobins en diu ell, sobre tot quan han estat construïts sobre la conquesta de nacions altres que la dominant, persegueixen la divisió d'aquelles, i intenten impedir de la forma que siga, la seua hipotètica reconstrucció.
Les formes més efectives d'aconseguir-ho són: l'educació / (des)educació declarant l'idioma dels països dominats com un patois sense cap importància i la creació d'infraestructures radials, primant la relació perifèria/metròpoli, i tractant d'impedir la relació perifèria/perifèria.
Ara la ministra de transports proposa una línia AVE que faça Sevilla-Barcelona sense haver d'aturar-se a Madrid. Benvinguda siga. Però la línea València-Barcelona, continua sense ser ni plantejada, per més lògica que semble una línia mediterrània de gran velocitat que enllace Màlaga amb Gènova.
Per cert, la línia convencional no comunica Alacant-València que es troba interrompuda a la Marina, i encara conserva un tram d'un sol sentit a l'altura del Sènia.
Aquest és l'editorial, que no té desperdici
Escrito por: jpolinya el 31 Ene 2008 - URL Permanente
Avui llegesc un editorial del diari Vilaweb que em corrobora amb el què ja sé, des de fa molts anys, des que vaig llegir els llibres de Robèrt Lafont, "La révolution régionaliste" i "Sur la France", els estats centralistes, jacobins en diu ell, sobre tot quan han estat construïts sobre la conquesta de nacions altres que la dominant, persegueixen la divisió d'aquelles, i intenten impedir de la forma que siga, la seua hipotètica reconstrucció.
Les formes més efectives d'aconseguir-ho són: l'educació / (des)educació declarant l'idioma dels països dominats com un patois sense cap importància i la creació d'infraestructures radials, primant la relació perifèria/metròpoli, i tractant d'impedir la relació perifèria/perifèria.
Ara la ministra de transports proposa una línia AVE que faça Sevilla-Barcelona sense haver d'aturar-se a Madrid. Benvinguda siga. Però la línea València-Barcelona, continua sense ser ni plantejada, per més lògica que semble una línia mediterrània de gran velocitat que enllace Màlaga amb Gènova.
Per cert, la línia convencional no comunica Alacant-València que es troba interrompuda a la Marina, i encara conserva un tram d'un sol sentit a l'altura del Sènia.
Aquest és l'editorial, que no té desperdici
dimecres, 30 de gener del 2008
Afortunadament no és només l'esquerra
Escrito por: jpolinya el 30 Ene 2008 - URL Permanente
Després del serial entre Glòria Marcos i Isaura Navarro a compte de qui mana en EUPV si els del PC o els de IU, després del serial (anterior) en el PSPV, després del serial (anterior però sempre actual) en el PP entre Camps i Zaplana, ara li arriba l'hora als cadellets del PP (NNGG)
I jo que crec que Goya va pintar la "Pelea a garrotazos", un dia d'excursió a València...
NN GG abre expediente al joven que denunció las amenazas y dirigentes críticos lo apoyan
La dirección nacional de Nuevas Generaciones ha abierto un expediente disciplinario al dirigente juvenil, Salvador Pérez, que anteayer denunció amenazas de muerte en su móvil y las vinculó al "entorno" de la secretaria general del IVAJ, Belén Hoyo.
Escrito por: jpolinya el 30 Ene 2008 - URL Permanente
Després del serial entre Glòria Marcos i Isaura Navarro a compte de qui mana en EUPV si els del PC o els de IU, després del serial (anterior) en el PSPV, després del serial (anterior però sempre actual) en el PP entre Camps i Zaplana, ara li arriba l'hora als cadellets del PP (NNGG)
I jo que crec que Goya va pintar la "Pelea a garrotazos", un dia d'excursió a València...
NN GG abre expediente al joven que denunció las amenazas y dirigentes críticos lo apoyan
La dirección nacional de Nuevas Generaciones ha abierto un expediente disciplinario al dirigente juvenil, Salvador Pérez, que anteayer denunció amenazas de muerte en su móvil y las vinculó al "entorno" de la secretaria general del IVAJ, Belén Hoyo.
Gandhi. In memoriam.
In memoriam
Escrito por: jpolinya el 30 Ene 2008 - URL Permanente
Avui 30 de gener fa seixanta anys que un fanàtic malparit va assassinar Gandhi. No tinc paraules.
Escrito por: jpolinya el 30 Ene 2008 - URL Permanente
Avui 30 de gener fa seixanta anys que un fanàtic malparit va assassinar Gandhi. No tinc paraules.
Llibre de Meravelles (I). Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles (I)
Escrito por: jpolinya el 30 Ene 2008 - URL Permanente
Rebuscant entre els llibres de la meua biblioteca, he retrobat i, com no?, rellegit el Llibre de Meravelles, de l'immens poeta Vicent Andrés Estellés.
Dins de dos mesos, el proper 27 de març, farà 15 anys que ens va deixar, i he pensat en fer-li el meu petit homenatge, des d'aquest espai que, quasi diariament, ompl.
En successives entregues compartiré amb tots aquells que ho vulguen, les escases poesies d'aquest llibre, editat en 1971, i que parlen, com tota la seua obra, de l'amor i de la mort, de la guerra vista des de l'òptica dels vençuts, del seu país, del seu poble, que són també els meus.
He deixat al final, una petita traducció el més literal possible, com una petita ajuda a aquells que no entenen prou l'idioma en què originalmente han estat escrits els seus versos. Recomane però, la lectura en veu alta, perquè el ritme és part fonamental d'aquests versos, i de tots els parits (com li agradava a ell dir) per aquest gran poeta, incontinent, salvatge, que no sempre l'encerta, però que sempre transmet la urgència dels sentits.
I aquí va el primer poema:
TEORIA I PRÀCTICA DE LA FLOR NATURAL
I
Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, treballen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, badallen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, gemeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, s’ofeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i preguen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, barallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i tallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.
Un entre tants.
TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FLOR NATURAL
I
Uno entre tantos como esperan y callan. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan, trabajan. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan, bostezan. Uno entre tantos. Uno entre tantos. Un entre tantos como esperan, gimen. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan, se ahogan. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan y ruegan. Uno entre tantos. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan, pelean. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan y cortan. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan y callan. Uno entre tantos. Uno entre tantos.
Escrito por: jpolinya el 30 Ene 2008 - URL Permanente
Rebuscant entre els llibres de la meua biblioteca, he retrobat i, com no?, rellegit el Llibre de Meravelles, de l'immens poeta Vicent Andrés Estellés.
Dins de dos mesos, el proper 27 de març, farà 15 anys que ens va deixar, i he pensat en fer-li el meu petit homenatge, des d'aquest espai que, quasi diariament, ompl.
En successives entregues compartiré amb tots aquells que ho vulguen, les escases poesies d'aquest llibre, editat en 1971, i que parlen, com tota la seua obra, de l'amor i de la mort, de la guerra vista des de l'òptica dels vençuts, del seu país, del seu poble, que són també els meus.
He deixat al final, una petita traducció el més literal possible, com una petita ajuda a aquells que no entenen prou l'idioma en què originalmente han estat escrits els seus versos. Recomane però, la lectura en veu alta, perquè el ritme és part fonamental d'aquests versos, i de tots els parits (com li agradava a ell dir) per aquest gran poeta, incontinent, salvatge, que no sempre l'encerta, però que sempre transmet la urgència dels sentits.
I aquí va el primer poema:
TEORIA I PRÀCTICA DE LA FLOR NATURAL
I
Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, treballen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, badallen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, gemeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, s’ofeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i preguen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, barallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i tallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.
Un entre tants.
TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA FLOR NATURAL
I
Uno entre tantos como esperan y callan. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan, trabajan. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan, bostezan. Uno entre tantos. Uno entre tantos. Un entre tantos como esperan, gimen. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan, se ahogan. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan y ruegan. Uno entre tantos. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan, pelean. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan y cortan. Uno entre tantos. Uno entre tantos como esperan y callan. Uno entre tantos. Uno entre tantos.
dilluns, 28 de gener del 2008
Jérôme Kerviel i la SGB
Jérôme Kerviel i la SGB
Escrito por: jpolinya el 28 Ene 2008 - URL Permanente
Fa uns dies vaig llegir al blog Todo Sube todo Baja de Joaquín Ricarte un post sobre la poca fiabilitat de les notícies amb què ens estàven bombardejant, sobre la autoria del forat a la Société Générale de Banque
Avui llegesc a Le Monde que els advocats de J Kerviel diuen el mateix que Ricarte, no és comprensible que allò que ha passat haja succeït sense el coneixement, més encara, sense la complicitat i autorització de la pròpia SGB, que hauria intentat recuperar les pèrdues per inversions en subprimes.
Diuen textualment:
"En s'acharnant sur Jérôme Kerviel, la banque croit pouvoir élever un écran de fumée qui détournerait l'attention du public de pertes beaucoup plus substantielles qu'elle a accumulées ces derniers mois, notamment dans l'invraisemblable équipée des subprimes."
Jo, que durant uns anys de la meua trajectòria professional, he estat auditor intern i "controller" d'un banc espanyol de primera fila, trobe molt més verosímil la versió dels advocats que la de la SGB.
En tot cas, siga quina siga la realitat, no deixaria els meus diners en mans d'un banc que, o no té sistemes de control eficients, o intenta mentirnos creant una cortina de fum i un "bouc émissaire"
Escrito por: jpolinya el 28 Ene 2008 - URL Permanente
Fa uns dies vaig llegir al blog Todo Sube todo Baja de Joaquín Ricarte un post sobre la poca fiabilitat de les notícies amb què ens estàven bombardejant, sobre la autoria del forat a la Société Générale de Banque
Avui llegesc a Le Monde que els advocats de J Kerviel diuen el mateix que Ricarte, no és comprensible que allò que ha passat haja succeït sense el coneixement, més encara, sense la complicitat i autorització de la pròpia SGB, que hauria intentat recuperar les pèrdues per inversions en subprimes.
Diuen textualment:
"En s'acharnant sur Jérôme Kerviel, la banque croit pouvoir élever un écran de fumée qui détournerait l'attention du public de pertes beaucoup plus substantielles qu'elle a accumulées ces derniers mois, notamment dans l'invraisemblable équipée des subprimes."
Jo, que durant uns anys de la meua trajectòria professional, he estat auditor intern i "controller" d'un banc espanyol de primera fila, trobe molt més verosímil la versió dels advocats que la de la SGB.
En tot cas, siga quina siga la realitat, no deixaria els meus diners en mans d'un banc que, o no té sistemes de control eficients, o intenta mentirnos creant una cortina de fum i un "bouc émissaire"
diumenge, 27 de gener del 2008
Pradilla de Ebro
Pradilla de Ebro
Escrito por: jpolinya el 27 Ene 2008 - URL Permanente
Avui hem estat a Pradilla de Ebro , dinant amb uns amics. Hem preparat un arròs al forn, plat que no coneixien: tot el món quan veu arròs preparat per valencians pensa en paella.
El poble, una preciositat. Una torre inclinada que em recorda les falles, els dibuixos de Pumby, els dissenys de Mariscal.
Una xopera a la vora de l'Ebre, immensa.
Un torre inclinada a l'església que fa que recordem/oblidem Pisa.
I una menuda, Jimena, que desenfocava tot el que no fos ella.
Un dia així em retorna a l'humanitat, em fa oblidar jutges, eleccions, polítiques, cançons (com deia ma mare), em reconcilia amb mi mateix.
Aquí hi podeu veure algunes fotos
Pradilla de Ebro
Escrito por: jpolinya el 27 Ene 2008 - URL Permanente
Avui hem estat a Pradilla de Ebro , dinant amb uns amics. Hem preparat un arròs al forn, plat que no coneixien: tot el món quan veu arròs preparat per valencians pensa en paella.
El poble, una preciositat. Una torre inclinada que em recorda les falles, els dibuixos de Pumby, els dissenys de Mariscal.
Una xopera a la vora de l'Ebre, immensa.
Un torre inclinada a l'església que fa que recordem/oblidem Pisa.
I una menuda, Jimena, que desenfocava tot el que no fos ella.
Un dia així em retorna a l'humanitat, em fa oblidar jutges, eleccions, polítiques, cançons (com deia ma mare), em reconcilia amb mi mateix.
Aquí hi podeu veure algunes fotos
Pradilla de Ebro
dissabte, 26 de gener del 2008
Una solució, novel·lesca, per la justícia
Una solució, novel·lesca, per la justícia
Escrito por: jpolinya el 26 Ene 2008 - URL Permanente
Al blog Malas Lenguas, que acostume llegir, avui es congratulaven de que la fiscalia haja decidit re-estudiar el cas del personatge (no sé com dir-li, la veritat, no em surt cap paraula que siga suficientment insultant) que després d'haver assassinat un pobre ciclista, corrent a 160 i begut per una carretera de 90, i haver sortit ben parat (quina justícia tenim, redéu, quins jutges!) ha demandat els pares del xiquet per poder cobrar l'assegurança del seu cotxe.
En homenatge a tots aquests jutges malparits les sentències dels quals ens esgarrifen a la gent que intentem ser decents, he recordat la gran novel·la Tirant lo Blanc, publicada en 1490 i una de les històries que conta. Que la gaudiu.
Capítol XLI
A Anglaterra estan celebrant haver guanyat i impedit la invasió del rei moro de Canàries, i s'hi organitzen grans festes, amb processons i tot allò normal en aquells temps.
facsímil primera pàgina
facsímil segona pàgina
transcripció:
(…) Lo Duch decontinent se mes primer e tota la gent d’armes passà davant lo Rey molt ben armats a ab bell orde, e ab molts cavalls ab paraments de brocat e de xaperia d’or e d’argent e moltes cubertes e penatxos e simeres a modo de ytàlia e de lombardia. Aprés del Duch anaven tots los ordens cascú ab un ciri encés en la mà. Aprés venien tots los menestrals cascun ofici ab sa lurea que feta havien, e fon molt gran divís entre los oficis que yo pensí que los uns ab los altres se matarien. Sobre quina causa fon aquexa divisió dix l’ermità: senyor dix Tirant yo us ho diré. Entre los ferrés e los teixidós fon lo divís: car los teixidós de li deyen que devíen precehir als ferrés. E los ferrés deyen lo contrari que ells devien haver la honor dels texidós. Ajuntaren-se en calcuna part passats .x. mília hòmens e los juristes foren causa de tot açò: car al·legaven per part dels teixidós que no’s podía dir missa ni consegrar lo preciós cors de Jesu-crist sens drap de li. E los juristes per part dels ferrés al·legaven que primer fon l’ofici de ferrer que no de texidor per quant lo teler del texidor no podía ésser fet sens ferramenta perquè era provat l’ofici de ferrés ésser més antich e deure precehir als texidós, moltes al·legacions se al·legaren per cascuna part que no tinc en recort e aquesta fon la causa del divís, e si no fos stat lo Duch qui’s trobà a cavall e armat fort jornada fora stada car lo Rey no’y podía dar remey. Lo Duch se mes en mig de la pressa de tota la gent e pres sis juristes tres de cascuna part e trague’ls fora de la ciutat ells se pensaren que lo duch los volia per demanar quala part tenia millor justícia.
Com foren fora de la ciutat al cap del pont feu restar mil hòmens de armes que no dexassen passar a negú si la persona del Rey no era. Lo Duch descavalcà en mig del pont e tan prestament com pogué feu posar dues forques ben altes e feu penjar tres juristes en cascuna cap avall per fer los molta honor e no’s partí de allí fins que agueren trameses les miserables ànimes en infern.
Com lo Rey sabé tal nova prestament anà hon era lo Duch e dix-li semblants paraules. Mon oncle en lo món no’m podieu fer major plaer e servir del que fet haveu per quant aquests hòmens de leys fan richs a si mateyx e destroexen tota Anglaterra e tot lo poble perquè jo man que stiguen ací en la manera que stan fins ademà, e aprés sien-ne fets quartes e posen-los per los camins. Respòs lo Duch senyor si la magestat vostra me volia creure fésseu en vostre regne que no’y hagués sinó dos juristes e aquells dins .x. o .xv. dies aguessen determenada qualsevulla causa ab sentencia diffinitiva e dar-los bon salari a cascú, e si prenien res de negú que no agen altra pena sinó aquesta que havem executada. E lo pròsper rey manà que axí fos fet, sabut per tot lo poble lo virtuós acte que lo duch havia fet donaren-li infinides lahors. E gens per açò la festa no restà que no’s fes en la forma que era stada hordenada.
traducció:
(…) El Duque, inmediatamente, se puso al frente, y todo el ejército pasó ante el rey, muy bien armados, en buen orden, con muchos caballos con aparejos de brocado y chapería de oro y de plata y cubiertas y penachos y cimeras al estilo de Italia y de Lombardía. Tras el Duque iban todas las órdenes, cada uno con un cirio encendido en la mano. Luego venían los menestrales, cada oficio con su banderín que habían confeccionado y hubo un gran enfrentamiento entre los oficios tal que yo pensé que unos a otros se matarían. Cual fue la causa de la disputa, preguntó el ermitaño. Señor, dijo Tirant, os lo diré. Entre los herreros y los tejedores fue la disputa, porque los tejedores de lino decían que les correspondía ir delante de los herreros. Y los herreros decían lo contrario que eran ellos los que debían tener el honor de los tejedores. En alguna parte se juntaron más de diez mil hombres y los abogados tuvieron la culpa de todo esto, porque alegaban por parte de los tejedores que no se podía decir misa ni consagrar el precioso cuerpo de Jesucristo sin paño de lino. Y los abogados de los herreros alegaban que primero fue el oficio de herrero ya que no se podía construir el telar del tejedor sin herramientas, de lo que se probaba que el oficio de herrero era más antiguo y debía preceder a los tejedores, muchas alegaciones se formularon por cada una de las partes, tantas que no me acuerdo y esta fue la causa del litigio, y si no hubiera sido por el Duque que se encontraba a caballo y armado dura jornada hubiera sido porque el Rey no podía solucionarlo. El Duque se metió en medio de la multitud y tomó seis abogados, tres de cada una de las partes y los sacó fuera de la ciudad., Ellos creyeron que el duque los quería para preguntar de que parte estaba la razón.
En cuanto estuvieron fuera de la ciudad, dejó mil soldados a la entrada del puente para que no dejasen pasar a nadie salvo al Rey. El Duque descabalgó a mitad del puente y tan rápido como pudo levantó dos horca muy altas e hizo colgar en cada una de ellas a tres juristas, cabeza abajo para hacerles mucho honor y no se marchó de allí hasta que sus miserables almas no hubieron entrado en el infierno.
En cuanto el Rey supo tal noticia, rápidamente se acercó a donde se encontraba el Duque y le dijo las siguientes palabras. Mi tío, no me podríais haber dado mayor alegría en mi vida ni servirme mejor de lo que habéis hecho, ya que estos hombres de leyes a sí mismos se enriquecen y destruyen toda Inglaterra y todo el pueblo, por lo que yo ordeno que permanezcan aquí tal como están hasta mañana, y luego sean descuartizados y los expongan por los caminos. Respondió el Duque, señor, si vuestra majestad quisiera seguir mi consejo haríais que en vuestro reino no hubiese más que dos abogados con obligación de que en el plazo de diez o quince días hubiesen juzgado cualquier causa con sentencia definitiva, y les daríais un buen salario a cada uno, y si aceptaban nada de nadie, que tuvieran el mismo castigo que el que hemos ejecutado. Y el próspero rey ordenó que así se hiciera. Sabido por todo el pueblo la virtuosa acción del duque le alabaron infinitamente. Y no por esto se suspendió la fiesta, sino que se celebró tal como había sido programada.
Escrito por: jpolinya el 26 Ene 2008 - URL Permanente
Al blog Malas Lenguas, que acostume llegir, avui es congratulaven de que la fiscalia haja decidit re-estudiar el cas del personatge (no sé com dir-li, la veritat, no em surt cap paraula que siga suficientment insultant) que després d'haver assassinat un pobre ciclista, corrent a 160 i begut per una carretera de 90, i haver sortit ben parat (quina justícia tenim, redéu, quins jutges!) ha demandat els pares del xiquet per poder cobrar l'assegurança del seu cotxe.
En homenatge a tots aquests jutges malparits les sentències dels quals ens esgarrifen a la gent que intentem ser decents, he recordat la gran novel·la Tirant lo Blanc, publicada en 1490 i una de les històries que conta. Que la gaudiu.
Capítol XLI
A Anglaterra estan celebrant haver guanyat i impedit la invasió del rei moro de Canàries, i s'hi organitzen grans festes, amb processons i tot allò normal en aquells temps.
facsímil primera pàgina
facsímil segona pàgina
transcripció:
(…) Lo Duch decontinent se mes primer e tota la gent d’armes passà davant lo Rey molt ben armats a ab bell orde, e ab molts cavalls ab paraments de brocat e de xaperia d’or e d’argent e moltes cubertes e penatxos e simeres a modo de ytàlia e de lombardia. Aprés del Duch anaven tots los ordens cascú ab un ciri encés en la mà. Aprés venien tots los menestrals cascun ofici ab sa lurea que feta havien, e fon molt gran divís entre los oficis que yo pensí que los uns ab los altres se matarien. Sobre quina causa fon aquexa divisió dix l’ermità: senyor dix Tirant yo us ho diré. Entre los ferrés e los teixidós fon lo divís: car los teixidós de li deyen que devíen precehir als ferrés. E los ferrés deyen lo contrari que ells devien haver la honor dels texidós. Ajuntaren-se en calcuna part passats .x. mília hòmens e los juristes foren causa de tot açò: car al·legaven per part dels teixidós que no’s podía dir missa ni consegrar lo preciós cors de Jesu-crist sens drap de li. E los juristes per part dels ferrés al·legaven que primer fon l’ofici de ferrer que no de texidor per quant lo teler del texidor no podía ésser fet sens ferramenta perquè era provat l’ofici de ferrés ésser més antich e deure precehir als texidós, moltes al·legacions se al·legaren per cascuna part que no tinc en recort e aquesta fon la causa del divís, e si no fos stat lo Duch qui’s trobà a cavall e armat fort jornada fora stada car lo Rey no’y podía dar remey. Lo Duch se mes en mig de la pressa de tota la gent e pres sis juristes tres de cascuna part e trague’ls fora de la ciutat ells se pensaren que lo duch los volia per demanar quala part tenia millor justícia.
Com foren fora de la ciutat al cap del pont feu restar mil hòmens de armes que no dexassen passar a negú si la persona del Rey no era. Lo Duch descavalcà en mig del pont e tan prestament com pogué feu posar dues forques ben altes e feu penjar tres juristes en cascuna cap avall per fer los molta honor e no’s partí de allí fins que agueren trameses les miserables ànimes en infern.
Com lo Rey sabé tal nova prestament anà hon era lo Duch e dix-li semblants paraules. Mon oncle en lo món no’m podieu fer major plaer e servir del que fet haveu per quant aquests hòmens de leys fan richs a si mateyx e destroexen tota Anglaterra e tot lo poble perquè jo man que stiguen ací en la manera que stan fins ademà, e aprés sien-ne fets quartes e posen-los per los camins. Respòs lo Duch senyor si la magestat vostra me volia creure fésseu en vostre regne que no’y hagués sinó dos juristes e aquells dins .x. o .xv. dies aguessen determenada qualsevulla causa ab sentencia diffinitiva e dar-los bon salari a cascú, e si prenien res de negú que no agen altra pena sinó aquesta que havem executada. E lo pròsper rey manà que axí fos fet, sabut per tot lo poble lo virtuós acte que lo duch havia fet donaren-li infinides lahors. E gens per açò la festa no restà que no’s fes en la forma que era stada hordenada.
traducció:
(…) El Duque, inmediatamente, se puso al frente, y todo el ejército pasó ante el rey, muy bien armados, en buen orden, con muchos caballos con aparejos de brocado y chapería de oro y de plata y cubiertas y penachos y cimeras al estilo de Italia y de Lombardía. Tras el Duque iban todas las órdenes, cada uno con un cirio encendido en la mano. Luego venían los menestrales, cada oficio con su banderín que habían confeccionado y hubo un gran enfrentamiento entre los oficios tal que yo pensé que unos a otros se matarían. Cual fue la causa de la disputa, preguntó el ermitaño. Señor, dijo Tirant, os lo diré. Entre los herreros y los tejedores fue la disputa, porque los tejedores de lino decían que les correspondía ir delante de los herreros. Y los herreros decían lo contrario que eran ellos los que debían tener el honor de los tejedores. En alguna parte se juntaron más de diez mil hombres y los abogados tuvieron la culpa de todo esto, porque alegaban por parte de los tejedores que no se podía decir misa ni consagrar el precioso cuerpo de Jesucristo sin paño de lino. Y los abogados de los herreros alegaban que primero fue el oficio de herrero ya que no se podía construir el telar del tejedor sin herramientas, de lo que se probaba que el oficio de herrero era más antiguo y debía preceder a los tejedores, muchas alegaciones se formularon por cada una de las partes, tantas que no me acuerdo y esta fue la causa del litigio, y si no hubiera sido por el Duque que se encontraba a caballo y armado dura jornada hubiera sido porque el Rey no podía solucionarlo. El Duque se metió en medio de la multitud y tomó seis abogados, tres de cada una de las partes y los sacó fuera de la ciudad., Ellos creyeron que el duque los quería para preguntar de que parte estaba la razón.
En cuanto estuvieron fuera de la ciudad, dejó mil soldados a la entrada del puente para que no dejasen pasar a nadie salvo al Rey. El Duque descabalgó a mitad del puente y tan rápido como pudo levantó dos horca muy altas e hizo colgar en cada una de ellas a tres juristas, cabeza abajo para hacerles mucho honor y no se marchó de allí hasta que sus miserables almas no hubieron entrado en el infierno.
En cuanto el Rey supo tal noticia, rápidamente se acercó a donde se encontraba el Duque y le dijo las siguientes palabras. Mi tío, no me podríais haber dado mayor alegría en mi vida ni servirme mejor de lo que habéis hecho, ya que estos hombres de leyes a sí mismos se enriquecen y destruyen toda Inglaterra y todo el pueblo, por lo que yo ordeno que permanezcan aquí tal como están hasta mañana, y luego sean descuartizados y los expongan por los caminos. Respondió el Duque, señor, si vuestra majestad quisiera seguir mi consejo haríais que en vuestro reino no hubiese más que dos abogados con obligación de que en el plazo de diez o quince días hubiesen juzgado cualquier causa con sentencia definitiva, y les daríais un buen salario a cada uno, y si aceptaban nada de nadie, que tuvieran el mismo castigo que el que hemos ejecutado. Y el próspero rey ordenó que así se hiciera. Sabido por todo el pueblo la virtuosa acción del duque le alabaron infinitamente. Y no por esto se suspendió la fiesta, sino que se celebró tal como había sido programada.
divendres, 25 de gener del 2008
Ja tenim un altre idioma
Ja tenim un altre idioma
Escrito por: jpolinya el 25 Ene 2008 - URL Permanente
Fins ara, per aquells defensors incombustibles de que les varietats del català han de ser considerades idiomes (semi)independentes, tot i reconeguent la font comuna, i la inter-comprensió, hi havia una paraula que podia substituir el català-valencià-balear del famós (i útil) diccionari Moll-Alcover, per una nova denominació: BaCaVés.
Parl-Parlo-Parle bacavés
Ara s'ha complicat la cosa.
Notícia apareguda avui al Levante
La concesionaria del agua podrá atender a los vecinos en gandiano y castellano
Reivindique el polinyanero per definir la parla del meu poble. Allí diem "raere" en comptes de "radere" com diuen (maldiuen of course) a Albalat. Per cert, no sé qui collons s'entesta en que la paraula correcta es "darrere"
Tindran barra estos catalanistes...
Escrito por: jpolinya el 25 Ene 2008 - URL Permanente
Fins ara, per aquells defensors incombustibles de que les varietats del català han de ser considerades idiomes (semi)independentes, tot i reconeguent la font comuna, i la inter-comprensió, hi havia una paraula que podia substituir el català-valencià-balear del famós (i útil) diccionari Moll-Alcover, per una nova denominació: BaCaVés.
Parl-Parlo-Parle bacavés
Ara s'ha complicat la cosa.
Notícia apareguda avui al Levante
La concesionaria del agua podrá atender a los vecinos en gandiano y castellano
Reivindique el polinyanero per definir la parla del meu poble. Allí diem "raere" en comptes de "radere" com diuen (maldiuen of course) a Albalat. Per cert, no sé qui collons s'entesta en que la paraula correcta es "darrere"
Tindran barra estos catalanistes...
En la recta final de la creació
En la recta final de la creació
Escrito por: jpolinya el 25 Ene 2008 - URL Permanente
La revista Sience, al seu número de gener/08 publica una notícia titulada "Científics sintetitzen un genoma a partir de zero" No és la meua intenció menystenir els perills que aquesta línia d'investigació, i el perfeccionament dels mètodes emprats, pot suposar per Gaia.
Experimente, però, la immensa satisfacció humana d'haver superat, o estar a punt de superar una altra porta. D'estar a punt d'entrar en un nou estadi, l'home, nou prometeu (felicitats Mary Shelley per la teua gran novel·la, felicitats J. Craigh Venter per la teua empenta) creador de vida en laboratori.
I recordem que la criatura creada per Viktor Frankestein, no era pas dolenta. Perillosa, sí, però no dolenta.
Escrito por: jpolinya el 25 Ene 2008 - URL Permanente
La revista Sience, al seu número de gener/08 publica una notícia titulada "Científics sintetitzen un genoma a partir de zero" No és la meua intenció menystenir els perills que aquesta línia d'investigació, i el perfeccionament dels mètodes emprats, pot suposar per Gaia.
Experimente, però, la immensa satisfacció humana d'haver superat, o estar a punt de superar una altra porta. D'estar a punt d'entrar en un nou estadi, l'home, nou prometeu (felicitats Mary Shelley per la teua gran novel·la, felicitats J. Craigh Venter per la teua empenta) creador de vida en laboratori.
I recordem que la criatura creada per Viktor Frankestein, no era pas dolenta. Perillosa, sí, però no dolenta.
Com em sona la cara...
Com em sona la cara...
Escrito por: jpolinya el 25 Ene 2008 - URL Permanente
i, sobretot, l'expressivitat (postura) de la mà.
O no?
Escrito por: jpolinya el 25 Ene 2008 - URL Permanente
i, sobretot, l'expressivitat (postura) de la mà.
O no?
dijous, 24 de gener del 2008
Un pregó de festes diferent
Un pregó de festes diferent
Escrito por: jpolinya el 24 Ene 2008 - URL Permanente
Revisant papers antics he trobat aquest pregó de festes d'Horta 2005 fet per Marius Serra.
Paga la pena llegir-lo
PREGÓ D’HORTA 2005, per Màrius Serra
Benvolguts convilatans, veïnes i veïns, hortencs i hortenques, dignes autoritats que sou aquí perquè nosaltres us hem escollit.
Abans de començar aquest joiós pregó de Festa Major, deixeu-me fer una consideració prèvia. Una Festa, com el seu nom indica, ha de ser una diada alegre i positiva. Ara bé, després dels tornados humans d’aquest estiu a les Festes de Gràcia i de Sants, el primer que se m’acut és una onomatopeia: Glups. Sí, sí, glups. Ja som conscients del que estem començant avui? Però vaja, un pregó que només digués glups seria el més curt de la història i no vull passar al rècord Guinness, de manera que he rumiat dues frases més. La primera és una frase feta: tinguem la festa en pau. La segona un eslògan, que té ressons llunyans, i fa: HORTA és diferent, o Horta IS DIFFERENT. D’entrada, Gràcia deriva en desgràcia i Sants en insans. Però Horta? Horta no. Horta Comforta i Recomforta. Basaré doncs el meu humil Pregó de Festa Major en la pregona demostració de per què Horta és diferent, a veure si així entre tots aconseguim tenir la festa en pau. D’entrada, aquests dies de notícies tremendes sobre l’huracà de Nova Orléans, recomforta recordar que la desgràcia del Carmel no es va endur ningú per davant. Després, cadascú tindrà la seva opinió sobre el que es podria haver fet millor i el que encara es pot fer, però com a mínim tots podem ser aquí ara amb ganes de començar una nova Festa Major. Horta és diferent. La meva solidaritat, doncs, amb tots els afectats per la negligència del Carmel. No només amb els que es van quedar sense casa, prou rescabalats, sinó amb tothom que encara no ha pogut tornar a la zona zero i han de viure per aquí per allà.
Jo visc a tres-cents metres del Carmel, però no vaig néixer a Horta. Sóc hortenc d’adopció. Als 7 anys vaig començar a anar a estudi a aquella mena de castell medieval que hi ha allà dalt, prop de la Ronda de circulació intermitent, que es diu Salesians d’Horta (quina gran escola, sobretot ara que hi poden anar noies!). Amb els anys em va agradar tant el país hortenc que hi vaig immigrar; vaig arribar a Horta des d’una llunyana població anomenada Noubarris, que és on havia nascut i ara m’he integrat tant que la meva filla Carla ja actua als Pastorets del Foment Hortenc. Deixeu-me, per tant, que també dediqui aquest pregó a tots els nouvinguts a Horta, encara que hagin vingut de més lluny que no pas Noubarris. Per cert, quan vaig voler immigrar jo em vaig instal·lar al carrer de Pitàgores, però els de l’Ajuntament s’entestaven a dir-me que allò encara era Noubarris. ¿On és la frontera? Tu surts del Mercadona per anar a l’Opencor (que és aquest aparcament que hi ha al passeig de Maragall per aparcar-hi en 2ª i 3ª fila, open tot l’any i aparca-hi de tot cor), i ja has travessat el Rubicó. Ja ets a Noubarris, el meu ex país.
Deia, doncs, que aquestes paraules vull que siguin no tant per als hortencs de tota la vida o de fa mitja vida (que ja els dedicaré totes les altres) sinó per als últims nouvinguts, vinguin d’on vinguin, sempre que vinguin en so de pau i amb (una mica de) ganes de treballar. Parafrassejant Torras i Bages, des de la línia blava de metro, Horta serà immigrada o no serà. I ara us faré una proposta lingüística. Hortenques i hortencs, deixem d’anomenar immigrants als nouvinguts (els últims i els de fa 40 anys). Immigrant és el gerundi del verb immigrar (andando, que es gerundio). El gerundi s’utilitza per accions que s’estan produint. Exemple: Ara estic parlant, fent un pregó. En canvi, hi ha un altre temps verbal que és el participi (Participi! Participació ciutadana!), per a coses acabades. He dit. He parlat. He immigrat. Els nouvinguts són nouvinguts, no nouvinents. Ja són aquí entre nosaltres. Per tant, immigrants no: immigrats. No viuen en un estat de viatge perpetu. Ja viuen aquí. Volem que siguin els nostres bons veïns, igual com dècades enrere ho vam voler amb la gent que venia al Carmel. I espero que ben aviat, si no ara, m’entengueu quan us parli en aquesta llengua que és nostra i pot ser de tots, perquè us la continuaré parlant incansablement. Recordeu la dentadura postissa? I si t’equivoques torna a començar. Doncs jo sóc d’aquests. Si no ens entenem, torno a començar i al final ens entendrem.
Incivisme rima amb turisme. No amb immigració. L’immigrat no va pixant pels carrers ni vomita sangria ni fa fotos a la babalà, si no té un motiu de pes, o artístic. El turista passa i l’immigrat queda. Horta, en això, també és diferent. Com que som gairebé en un racó del mapa de Bcn, doncs no circulen tants turistes com pel centre. Quants turistes perduts/amb mapa us heu trobat en els últims mesos? Tret del lamentable cas de turisme interior catastrofista dels barcelonins de l’Eixample que volien veure l’esvoranc del Carmel i era la primera vegada en sa vida que el trepitjaven, hi ha poc turisme. El turista passa d’Horta. Us proposo que nosaltres també passem d’ell. Si aquí al passeig de Maragall us demanen per la Sagrada Família envieu-los de pet cap al Parc del Laberint, que no els farà cap mal i potser s’hi perden. Si als turistes el que més els agrada és perdre’s. L’immigrat, en canvi, es queda. No passem d’ell. Us proposo que li fem saber que el volem aquí igual com ell ens hi ha de voler a nosaltres i, per tant, que també li fem saber com som, què pensem, com enraonem i com volem continuar sent.
Dit això, per part d’un immigrat de la plaça Virrei Amat, també voldria fer una proposta estatutària (als de tota la vida) per demostrar que Horta és, en efecte, diferent. Ara que s’ha d’aprovar l’Estatut, si els cal un últim Miravet… És a dir, si cal una altra punyetera reunió amb tots aquests llumeneres que porten mesos fent comèdia sobre l’Estatut i ara sí i ara no, estira-i-arronsa, que fins i tot han anat a recórrer a can Barça... Doncs bé, si els cal una última empenteta, jo proposo que la gentil empresa immobiliària que preserva per a la posteritat la masia de Can Fargas la cedeixi un dia a tots els nostres polítics per fer aquest últim Miravet, aquesta última i solemne reunió que ha de servir per pactar l’Estatut de Catalunya. I així potser passarà a la història com l’Estatut de Can Fargas. L’Estatut de Sau i l’Estatut de Can Fargas. A comarques agradaria molt, potser li diran l’Estatut de Can Fanga, però els hortencs n’estaríem igualment molt cofois. Molt orgullosos. Ja que la marabunta mediàtica ha establert que El Cor de la Ciutat salti directament de Sant Andreu a Sants, que ja es veu la influència missaire, doncs nosaltres, a banda de L’un per l’altre del Jordi Sànchez i del seu passat al Foment amb en Pompermayer i companyia, tindríem la joia laica de L’Estatut de Can Fargas. Motius per a la proposta? De tota mena.
1) Marc incomparable. Una masia al teixit urbà. No proposo la de Can Mariner perquè ja s’hi farà la biblioteca i perquè és poc discreta. Com que és la primera masia adossada de la història, els veïns que viuen en el que abans eren els jardins s’assabentarien del curs de les negociacions. I no pot ser. És indiscret. Molt millor en secret.
2) Però sobretot proposo Can Fargas perquè, a banda de la discreció, facilitarà el consens amb total seguretat. D’entrada perquè és un Mas (això li agradarà a l’Artur i als cius/seus), però és un Mas situat al passeig de Maragall (i això li agradarà al Pasqual, i no sé si als seus també, però com a mínim al Pasqual sí). Segur que, un cop dins, els embarga allò que no sona, i això li agradarà al Pep Bargalló. Potser hauran d’anar Dalt (i això li agradarà al Quim Nadal) perquè la cosa no els surti de Madre (amb la Manuela) i allà podran Saura (vull dir de seure) tots juntets per arribar a un acord, encara que l’acord els surti una mica Carod. I ja posats a reivindicar el Mas de Can Fargas per a la gent del barri, voldria assenyalar que té una Porta Bella a prova de Piqués informatius i que no hi ha dret que l’accés romangui encara Clos als veïns. Volem l’Estatut de Can Fargas!
Permeteu-me una reflexió final arquitectònica en la qüestió canfarguista: La zona de Font d’en Fargues, que és on visc, passejo i treballo, està canviant de fesomia a gran velocitat. Algunes noves construccions semblen búnquers emmurallats. Les finestres altes d’aquestes noves residències són àmplies, per capturar força llum de l’exterior, però les portes d’accés s’encasten en murs molt sòlids destinats a aïllar, a protegir, a separar clarament l’exterior de l’interior. Just al contrari del model tradicional de la masia catalana: finestres ben petites, tanques baixes i portes obertes. Una masia inscrita en un teixit urbà com el d’Horta hauria de mantenir aquest model de portes obertes.
Acabo amb una demostració definitiva de l’enunciat d’aquest pregó: allò que Horta és diferent.
Als ja famosos aldarulls de Gràcia i de Sants la guàrdia urbana i altres éssers uniformats se les havien amb penya sorollosa que anava col·locada o estava passada de voltes per la festa. Els veïns demanaven pau social.
Horta, en canvi, fins i tot en això és diferent. Aquí a la Vall d’Hebron els veïns ja estomaquen directament la guàrdia urbana i altres cossos uniformats. Ni pau social ni hòsties (bé, hòsties unes quantes) i esports d’aventura pel mig de la Ronda de Dalt. Ara saltem entre els cotxes, ara la tallem. Sembla un encierro de san Fermín.
Conec Monbau des de fa molts anys i sé quin pa s’hi dóna. Hi anava quan tenia setze anys a passar-hi moltes tardes de dissabte quan les narcosales eren les places i eren els carrers. Tants anys després, hi vaig encara cada cop que porto al meu fill petit a l’hospital de la Vall d’Hebron. Perquè el meu fill Lluís és drogodependent. Té cinc anys i va néixer amb paràlisi cerebral, però cada dia es fot al cos una medicació psicotròpica que no aguantaria ni el camell de Bob Marley. És un malalt. ¿Per què tots els bons veïns del barri quan em veuen passejar-lo pel carrer em considera tan i tan bon ciutadà per arrossegar una cadira de rodes i ningú s’oposa a que el pugui portar a la Vall d’Hebron? Els drogates que necessiten ajut també són uns malalts. ¿És que hi ha malalts bons i malalts dolents? ¿És que n’hi ha de primera, com el meu fill, i de segona, com potser el fill adolescent d’algú dels que ara m’escolteu, que ha pres un mal viatge i malda per abandonar-lo? Sé que és una problemàtica socialment molt diferent, però ¿ja s’ho han rumiat bé aquests irritats veïns que protesten amb mètodes tan semblants als que feien servir els esvalotadors de Gràcia?
Lamentablement, incivisme no només rima amb turisme. També rima amb victimisme.
Però no vull acabar aquest pregó de la Festa Major d’Horta de 2005 amb una reflexió tan agredolça, sinó amb una visió molt més positiva. Mèdicofestiva. Hi he rumiat molt, i com que la cosa de la narcosala ha tenyit tant aquests últims dies abans de l’inici de la festa, vull acabar fent un homenatge a uns quants metges per si teniu cap mal i el voleu resoldre per gaudir més i millor de la festa major d’Horta. Us aconsellaré, hortenques i hortencs que m’escolteu, set metges set que us curaran de tot mal. Són metges reals, i si algú està interessat en les seves adreces o telèfons, només m’ho ha de dir. Tots existeixen de debò i deuen ser uns veritables cracks en les seves especialitats:
Dermatòloga: Doctora Gratacòs
Dietista: Doctor Jordi Gana
Oftalmòleg: Doctor Boira
Otorrino: Doctor Callao
Uròleg: Doctor Dorada
Pediatra: Doctor Mohammed Baba
Ginecòloga: Doctora Concepció Jove Alegre
Amb aquesta alegria saludem el nounat d’aquestes Festes d’Horta
Visca la Festa!!!
Gora Horta!!!
Escrito por: jpolinya el 24 Ene 2008 - URL Permanente
Revisant papers antics he trobat aquest pregó de festes d'Horta 2005 fet per Marius Serra.
Paga la pena llegir-lo
PREGÓ D’HORTA 2005, per Màrius Serra
Benvolguts convilatans, veïnes i veïns, hortencs i hortenques, dignes autoritats que sou aquí perquè nosaltres us hem escollit.
Abans de començar aquest joiós pregó de Festa Major, deixeu-me fer una consideració prèvia. Una Festa, com el seu nom indica, ha de ser una diada alegre i positiva. Ara bé, després dels tornados humans d’aquest estiu a les Festes de Gràcia i de Sants, el primer que se m’acut és una onomatopeia: Glups. Sí, sí, glups. Ja som conscients del que estem començant avui? Però vaja, un pregó que només digués glups seria el més curt de la història i no vull passar al rècord Guinness, de manera que he rumiat dues frases més. La primera és una frase feta: tinguem la festa en pau. La segona un eslògan, que té ressons llunyans, i fa: HORTA és diferent, o Horta IS DIFFERENT. D’entrada, Gràcia deriva en desgràcia i Sants en insans. Però Horta? Horta no. Horta Comforta i Recomforta. Basaré doncs el meu humil Pregó de Festa Major en la pregona demostració de per què Horta és diferent, a veure si així entre tots aconseguim tenir la festa en pau. D’entrada, aquests dies de notícies tremendes sobre l’huracà de Nova Orléans, recomforta recordar que la desgràcia del Carmel no es va endur ningú per davant. Després, cadascú tindrà la seva opinió sobre el que es podria haver fet millor i el que encara es pot fer, però com a mínim tots podem ser aquí ara amb ganes de començar una nova Festa Major. Horta és diferent. La meva solidaritat, doncs, amb tots els afectats per la negligència del Carmel. No només amb els que es van quedar sense casa, prou rescabalats, sinó amb tothom que encara no ha pogut tornar a la zona zero i han de viure per aquí per allà.
Jo visc a tres-cents metres del Carmel, però no vaig néixer a Horta. Sóc hortenc d’adopció. Als 7 anys vaig començar a anar a estudi a aquella mena de castell medieval que hi ha allà dalt, prop de la Ronda de circulació intermitent, que es diu Salesians d’Horta (quina gran escola, sobretot ara que hi poden anar noies!). Amb els anys em va agradar tant el país hortenc que hi vaig immigrar; vaig arribar a Horta des d’una llunyana població anomenada Noubarris, que és on havia nascut i ara m’he integrat tant que la meva filla Carla ja actua als Pastorets del Foment Hortenc. Deixeu-me, per tant, que també dediqui aquest pregó a tots els nouvinguts a Horta, encara que hagin vingut de més lluny que no pas Noubarris. Per cert, quan vaig voler immigrar jo em vaig instal·lar al carrer de Pitàgores, però els de l’Ajuntament s’entestaven a dir-me que allò encara era Noubarris. ¿On és la frontera? Tu surts del Mercadona per anar a l’Opencor (que és aquest aparcament que hi ha al passeig de Maragall per aparcar-hi en 2ª i 3ª fila, open tot l’any i aparca-hi de tot cor), i ja has travessat el Rubicó. Ja ets a Noubarris, el meu ex país.
Deia, doncs, que aquestes paraules vull que siguin no tant per als hortencs de tota la vida o de fa mitja vida (que ja els dedicaré totes les altres) sinó per als últims nouvinguts, vinguin d’on vinguin, sempre que vinguin en so de pau i amb (una mica de) ganes de treballar. Parafrassejant Torras i Bages, des de la línia blava de metro, Horta serà immigrada o no serà. I ara us faré una proposta lingüística. Hortenques i hortencs, deixem d’anomenar immigrants als nouvinguts (els últims i els de fa 40 anys). Immigrant és el gerundi del verb immigrar (andando, que es gerundio). El gerundi s’utilitza per accions que s’estan produint. Exemple: Ara estic parlant, fent un pregó. En canvi, hi ha un altre temps verbal que és el participi (Participi! Participació ciutadana!), per a coses acabades. He dit. He parlat. He immigrat. Els nouvinguts són nouvinguts, no nouvinents. Ja són aquí entre nosaltres. Per tant, immigrants no: immigrats. No viuen en un estat de viatge perpetu. Ja viuen aquí. Volem que siguin els nostres bons veïns, igual com dècades enrere ho vam voler amb la gent que venia al Carmel. I espero que ben aviat, si no ara, m’entengueu quan us parli en aquesta llengua que és nostra i pot ser de tots, perquè us la continuaré parlant incansablement. Recordeu la dentadura postissa? I si t’equivoques torna a començar. Doncs jo sóc d’aquests. Si no ens entenem, torno a començar i al final ens entendrem.
Incivisme rima amb turisme. No amb immigració. L’immigrat no va pixant pels carrers ni vomita sangria ni fa fotos a la babalà, si no té un motiu de pes, o artístic. El turista passa i l’immigrat queda. Horta, en això, també és diferent. Com que som gairebé en un racó del mapa de Bcn, doncs no circulen tants turistes com pel centre. Quants turistes perduts/amb mapa us heu trobat en els últims mesos? Tret del lamentable cas de turisme interior catastrofista dels barcelonins de l’Eixample que volien veure l’esvoranc del Carmel i era la primera vegada en sa vida que el trepitjaven, hi ha poc turisme. El turista passa d’Horta. Us proposo que nosaltres també passem d’ell. Si aquí al passeig de Maragall us demanen per la Sagrada Família envieu-los de pet cap al Parc del Laberint, que no els farà cap mal i potser s’hi perden. Si als turistes el que més els agrada és perdre’s. L’immigrat, en canvi, es queda. No passem d’ell. Us proposo que li fem saber que el volem aquí igual com ell ens hi ha de voler a nosaltres i, per tant, que també li fem saber com som, què pensem, com enraonem i com volem continuar sent.
Dit això, per part d’un immigrat de la plaça Virrei Amat, també voldria fer una proposta estatutària (als de tota la vida) per demostrar que Horta és, en efecte, diferent. Ara que s’ha d’aprovar l’Estatut, si els cal un últim Miravet… És a dir, si cal una altra punyetera reunió amb tots aquests llumeneres que porten mesos fent comèdia sobre l’Estatut i ara sí i ara no, estira-i-arronsa, que fins i tot han anat a recórrer a can Barça... Doncs bé, si els cal una última empenteta, jo proposo que la gentil empresa immobiliària que preserva per a la posteritat la masia de Can Fargas la cedeixi un dia a tots els nostres polítics per fer aquest últim Miravet, aquesta última i solemne reunió que ha de servir per pactar l’Estatut de Catalunya. I així potser passarà a la història com l’Estatut de Can Fargas. L’Estatut de Sau i l’Estatut de Can Fargas. A comarques agradaria molt, potser li diran l’Estatut de Can Fanga, però els hortencs n’estaríem igualment molt cofois. Molt orgullosos. Ja que la marabunta mediàtica ha establert que El Cor de la Ciutat salti directament de Sant Andreu a Sants, que ja es veu la influència missaire, doncs nosaltres, a banda de L’un per l’altre del Jordi Sànchez i del seu passat al Foment amb en Pompermayer i companyia, tindríem la joia laica de L’Estatut de Can Fargas. Motius per a la proposta? De tota mena.
1) Marc incomparable. Una masia al teixit urbà. No proposo la de Can Mariner perquè ja s’hi farà la biblioteca i perquè és poc discreta. Com que és la primera masia adossada de la història, els veïns que viuen en el que abans eren els jardins s’assabentarien del curs de les negociacions. I no pot ser. És indiscret. Molt millor en secret.
2) Però sobretot proposo Can Fargas perquè, a banda de la discreció, facilitarà el consens amb total seguretat. D’entrada perquè és un Mas (això li agradarà a l’Artur i als cius/seus), però és un Mas situat al passeig de Maragall (i això li agradarà al Pasqual, i no sé si als seus també, però com a mínim al Pasqual sí). Segur que, un cop dins, els embarga allò que no sona, i això li agradarà al Pep Bargalló. Potser hauran d’anar Dalt (i això li agradarà al Quim Nadal) perquè la cosa no els surti de Madre (amb la Manuela) i allà podran Saura (vull dir de seure) tots juntets per arribar a un acord, encara que l’acord els surti una mica Carod. I ja posats a reivindicar el Mas de Can Fargas per a la gent del barri, voldria assenyalar que té una Porta Bella a prova de Piqués informatius i que no hi ha dret que l’accés romangui encara Clos als veïns. Volem l’Estatut de Can Fargas!
Permeteu-me una reflexió final arquitectònica en la qüestió canfarguista: La zona de Font d’en Fargues, que és on visc, passejo i treballo, està canviant de fesomia a gran velocitat. Algunes noves construccions semblen búnquers emmurallats. Les finestres altes d’aquestes noves residències són àmplies, per capturar força llum de l’exterior, però les portes d’accés s’encasten en murs molt sòlids destinats a aïllar, a protegir, a separar clarament l’exterior de l’interior. Just al contrari del model tradicional de la masia catalana: finestres ben petites, tanques baixes i portes obertes. Una masia inscrita en un teixit urbà com el d’Horta hauria de mantenir aquest model de portes obertes.
Acabo amb una demostració definitiva de l’enunciat d’aquest pregó: allò que Horta és diferent.
Als ja famosos aldarulls de Gràcia i de Sants la guàrdia urbana i altres éssers uniformats se les havien amb penya sorollosa que anava col·locada o estava passada de voltes per la festa. Els veïns demanaven pau social.
Horta, en canvi, fins i tot en això és diferent. Aquí a la Vall d’Hebron els veïns ja estomaquen directament la guàrdia urbana i altres cossos uniformats. Ni pau social ni hòsties (bé, hòsties unes quantes) i esports d’aventura pel mig de la Ronda de Dalt. Ara saltem entre els cotxes, ara la tallem. Sembla un encierro de san Fermín.
Conec Monbau des de fa molts anys i sé quin pa s’hi dóna. Hi anava quan tenia setze anys a passar-hi moltes tardes de dissabte quan les narcosales eren les places i eren els carrers. Tants anys després, hi vaig encara cada cop que porto al meu fill petit a l’hospital de la Vall d’Hebron. Perquè el meu fill Lluís és drogodependent. Té cinc anys i va néixer amb paràlisi cerebral, però cada dia es fot al cos una medicació psicotròpica que no aguantaria ni el camell de Bob Marley. És un malalt. ¿Per què tots els bons veïns del barri quan em veuen passejar-lo pel carrer em considera tan i tan bon ciutadà per arrossegar una cadira de rodes i ningú s’oposa a que el pugui portar a la Vall d’Hebron? Els drogates que necessiten ajut també són uns malalts. ¿És que hi ha malalts bons i malalts dolents? ¿És que n’hi ha de primera, com el meu fill, i de segona, com potser el fill adolescent d’algú dels que ara m’escolteu, que ha pres un mal viatge i malda per abandonar-lo? Sé que és una problemàtica socialment molt diferent, però ¿ja s’ho han rumiat bé aquests irritats veïns que protesten amb mètodes tan semblants als que feien servir els esvalotadors de Gràcia?
Lamentablement, incivisme no només rima amb turisme. També rima amb victimisme.
Però no vull acabar aquest pregó de la Festa Major d’Horta de 2005 amb una reflexió tan agredolça, sinó amb una visió molt més positiva. Mèdicofestiva. Hi he rumiat molt, i com que la cosa de la narcosala ha tenyit tant aquests últims dies abans de l’inici de la festa, vull acabar fent un homenatge a uns quants metges per si teniu cap mal i el voleu resoldre per gaudir més i millor de la festa major d’Horta. Us aconsellaré, hortenques i hortencs que m’escolteu, set metges set que us curaran de tot mal. Són metges reals, i si algú està interessat en les seves adreces o telèfons, només m’ho ha de dir. Tots existeixen de debò i deuen ser uns veritables cracks en les seves especialitats:
Dermatòloga: Doctora Gratacòs
Dietista: Doctor Jordi Gana
Oftalmòleg: Doctor Boira
Otorrino: Doctor Callao
Uròleg: Doctor Dorada
Pediatra: Doctor Mohammed Baba
Ginecòloga: Doctora Concepció Jove Alegre
Amb aquesta alegria saludem el nounat d’aquestes Festes d’Horta
Visca la Festa!!!
Gora Horta!!!
I després malparlarem de les telenovel·les
I després malparlarem de les telenovel·les
Escrito por: jpolinya el 24 Ene 2008 - URL Permanente
IU exige a EU que aclare ante notario que no son partidos distintos para sumar los votos y no perder las subvenciones
I per qui encara no tinga clara la destrossa que entre Isaura Navarro i Glòria Marcos estan fent-nos als valencians uns petits consells
A qui votar les pròximes eleccions
Els poquets que som i lo bé que ens ho passem
Escrito por: jpolinya el 24 Ene 2008 - URL Permanente
IU exige a EU que aclare ante notario que no son partidos distintos para sumar los votos y no perder las subvenciones
I per qui encara no tinga clara la destrossa que entre Isaura Navarro i Glòria Marcos estan fent-nos als valencians uns petits consells
A qui votar les pròximes eleccions
Els poquets que som i lo bé que ens ho passem
dimecres, 23 de gener del 2008
A vegades la justícia ens dóna alegries
A vegades la justícia ens dóna alegries
Escrito por: jpolinya el 23 Ene 2008 - URL Permanente
Histórica sentencia en favor de la adopción por los homosexuales
9 anys han tardat, però Estrasburg ha reconegut el dret.
Ara supose que el trio Calaveras, (Rouco, Gasco, Cañizares) aniran a manifestarse a Estrasburg, i podrem descansar uns quants dies.
O no?
Escrito por: jpolinya el 23 Ene 2008 - URL Permanente
Histórica sentencia en favor de la adopción por los homosexuales
9 anys han tardat, però Estrasburg ha reconegut el dret.
Ara supose que el trio Calaveras, (Rouco, Gasco, Cañizares) aniran a manifestarse a Estrasburg, i podrem descansar uns quants dies.
O no?
Una nova cacicada més?
Una nova cacicada més?
Escrito por: jpolinya el 23 Ene 2008 - URL Permanente
Que no m'agrada la teua tendència, revista El Temps, elimine la publicitat institucional
Que no m'agrada el teu informe, síndic de greuges, demane la dimissió
Que no m'agraden les crítiques de la plataforma d'ONGs retire el 90% de la subvenció
Fundar retira el 90% de la subvención a una plataforma de ONG crítica con su gestión
I els valencians continuarem votant-los
Allò que deia a un post anterior, si els valencians fórem negres votariem Ku-Kux-Klan
Escrito por: jpolinya el 23 Ene 2008 - URL Permanente
Que no m'agrada la teua tendència, revista El Temps, elimine la publicitat institucional
Que no m'agrada el teu informe, síndic de greuges, demane la dimissió
Que no m'agraden les crítiques de la plataforma d'ONGs retire el 90% de la subvenció
Fundar retira el 90% de la subvención a una plataforma de ONG crítica con su gestión
I els valencians continuarem votant-los
Allò que deia a un post anterior, si els valencians fórem negres votariem Ku-Kux-Klan
dimarts, 22 de gener del 2008
SOS 2 Dedicat a EUPV i IdPV
SOS 2 Dedicat a EUPV i IdPV
Escrito por: jpolinya el 22 Ene 2008 - URL Permanente
Dedicat a EUPV, IdPV i tuti quanti amb tota la dolor del meu cor.
tret de la Crònica de Ramón Muntaner
Eximpli de la mata de jonch
a mitjan pàgina més o menys, abans de començar el capítol CCXCIII
transcric:
E si negu me demana, en Muntaner, quin eximpli es aquell de la mata del jonch: ha aquella força, que si tota la mata lligats ab una corda be forts, e si tota la volets arrancar ensemps, dich vos que deu homens per be que tiren no la arrancaran, ne encara com mes se ni prenguessen: e sin llevats la corda de jonch en jonch la arrancara tota hu fadri de VIII anys, que sol un jonch no romandra.
i per si algú té problemes en llegir-ho, traduesc
Y si alguien me pregunta, Muntaner, qué ejemplo es el de la mata de junco: tiene aquella fuerza, que si toda la mata atáis con una cuerda bien fuerte, y si toda la queréis arrancar de una, os digo que diez hombres por mucho que tiren no la arrancarán, ni siquiera si fueran más: y si quitáis la cuerda, de junco en junco la arrancará toda un niño de ocho años, hasta que no quede ni un junco.
Escrito por: jpolinya el 22 Ene 2008 - URL Permanente
Dedicat a EUPV, IdPV i tuti quanti amb tota la dolor del meu cor.
tret de la Crònica de Ramón Muntaner
Eximpli de la mata de jonch
a mitjan pàgina més o menys, abans de començar el capítol CCXCIII
transcric:
E si negu me demana, en Muntaner, quin eximpli es aquell de la mata del jonch: ha aquella força, que si tota la mata lligats ab una corda be forts, e si tota la volets arrancar ensemps, dich vos que deu homens per be que tiren no la arrancaran, ne encara com mes se ni prenguessen: e sin llevats la corda de jonch en jonch la arrancara tota hu fadri de VIII anys, que sol un jonch no romandra.
i per si algú té problemes en llegir-ho, traduesc
Y si alguien me pregunta, Muntaner, qué ejemplo es el de la mata de junco: tiene aquella fuerza, que si toda la mata atáis con una cuerda bien fuerte, y si toda la queréis arrancar de una, os digo que diez hombres por mucho que tiren no la arrancarán, ni siquiera si fueran más: y si quitáis la cuerda, de junco en junco la arrancará toda un niño de ocho años, hasta que no quede ni un junco.
S.O.S.
S.O.S.
Escrito por: jpolinya el 22 Ene 2008 - URL Permanente
Sembla que una vegada més ho hem/han aconseguit.
Les baralles internes i intestines, caïnites més bé, dins de l'esquerra valenciana, l'esquerra a l'esquerra del Psoe, EUPV vs. IdPV, no només els estan afectant a ells, sino a tots els qui pensem que una altra esquerra era possible.
I ara, què?
Voldria que algú m'expliqués que no és la simple translació al meu petit i pobre país, de les guerres de poder entre el PCE i IU, voldria que algú m'ajudés a explicar-me aquest nou suïcidi col·lectiu, i en van...
En acabant plorarem perquè la dreta més cerril, demagoga,retrògrada i cavernícola, s'haja eternitzat i entronitzat sobre els nostres caps.
Quina llàstima, redéu, quina llàstima!
Escrito por: jpolinya el 22 Ene 2008 - URL Permanente
Sembla que una vegada més ho hem/han aconseguit.
Les baralles internes i intestines, caïnites més bé, dins de l'esquerra valenciana, l'esquerra a l'esquerra del Psoe, EUPV vs. IdPV, no només els estan afectant a ells, sino a tots els qui pensem que una altra esquerra era possible.
I ara, què?
Voldria que algú m'expliqués que no és la simple translació al meu petit i pobre país, de les guerres de poder entre el PCE i IU, voldria que algú m'ajudés a explicar-me aquest nou suïcidi col·lectiu, i en van...
En acabant plorarem perquè la dreta més cerril, demagoga,retrògrada i cavernícola, s'haja eternitzat i entronitzat sobre els nostres caps.
Quina llàstima, redéu, quina llàstima!
dilluns, 21 de gener del 2008
Dedicat als "neocons" de la Faes
Dedicat als "neocons" de la Faes
Escrito por: jpolinya el 21 Ene 2008 - URL Permanente
I això que Georges Brassens no els coneixia, ni els Faes, ni els Faesitos, joventuts, mestres i cadells, més alguna professora en pomes i peres.
Dedicat a tots ells. Gaudiu la cançó. Quand on est con
Ah, i disculpeu. No m'hi he atrevit a traduir el mot "con"
QUAND ON EST CON
Georges Brassens (France)
VERSE 1:
Quand ils sont tous neufs
qu'ils sortent de l'oeuf,
du cocon.
Tous les jeunes blancs becs
prennent les vieux mecs
pour des cons.
Quand ils sont venus,
les têtes chenues,
les grisons.
Tous les vieux fourneaux
prennent les jeunots
pour des cons.
Moi qui balance entre deux âges
Je leur adresse à tous un message.
Refrain:
Le temps ne fait rien à l'affaire.
Quand on est con, on est con!
Qu'on ait 20 ans, qu'on soit grand-père
Quand on est con, on est con!
Entre vous plus de controverses,
Cons caduques ou cons débutants.
Petits cons de la dernière averse
Vieux cons des neiges d'antan ( x 2 )
VERSE 2:
Vous les cons naissant,
les cons innocents,
les jeunes cons,
Qui, ne le niez pas,
prenez les papas
pour des cons.
Vous les cons âgés,
les cons usagés,
les vieux cons.
Qui, confessez-le,
prenez les p'tits bleus
pour des cons.
Méditez l'impartial message
d'un qui balance entre deux âges.
Refrain
Le temps ne fait rien à l'affaire.
Quand on est con, on est con!
Qu'on ait 20 ans, qu'on soit grand-père
Quand on est con, on est con!
Entre vous plus de controverses,
Cons caduques ou cons débutants.
Petits cons de la dernière averse
Vieux cons des neiges d'antan ( x 2 )
--------------------------------------
Quan hom és con
Quan són tot novells
sortint de l'ou
del capoll.
Tots els joves de bec blanc
prenen els vells tios
per cons.
Quan arriben
els caps canosos,
les grisors.
Tots els vells carrosses
prenen els jovencells
per cons.
Jo que nade entre dues edats
els envio a tots ells un missatge.
L'edat no hi té res a veure,
Quan hom és con, és con.
Tinga 20 anys, o siga un iaio,
quan hom és con, és con.
Cap ni una disputa entre vosaltres,
cons caducs, o cons debutants.
Petits cons de l'última fornada,
vells cons dels temps passats.
Vosaltres els cons naixents,
els cons innocents,
els joves cons,
qui, no ho negueu,
preneu els papàs
per cons.
Vosaltres els cons anyosos,
els cons gastats,
els vells cons,
qui, confesseu-ho,
preneu els pitufos
per cons.
Mediteu l'imparcial missatge,
d'aquell que nada entre dues edats.
L'edat no hi té res a veure,
Quan hom és con, és con.
Tinga 20 anys, o siga un iaio,
quan hom és con, és con.
Cap ni una disputa entre vosaltres,
cons caducs, o cons debutants.
Petits cons de l'última fornada,
vells cons dels temps passats.
Escrito por: jpolinya el 21 Ene 2008 - URL Permanente
I això que Georges Brassens no els coneixia, ni els Faes, ni els Faesitos, joventuts, mestres i cadells, més alguna professora en pomes i peres.
Dedicat a tots ells. Gaudiu la cançó. Quand on est con
Ah, i disculpeu. No m'hi he atrevit a traduir el mot "con"
QUAND ON EST CON
Georges Brassens (France)
VERSE 1:
Quand ils sont tous neufs
qu'ils sortent de l'oeuf,
du cocon.
Tous les jeunes blancs becs
prennent les vieux mecs
pour des cons.
Quand ils sont venus,
les têtes chenues,
les grisons.
Tous les vieux fourneaux
prennent les jeunots
pour des cons.
Moi qui balance entre deux âges
Je leur adresse à tous un message.
Refrain:
Le temps ne fait rien à l'affaire.
Quand on est con, on est con!
Qu'on ait 20 ans, qu'on soit grand-père
Quand on est con, on est con!
Entre vous plus de controverses,
Cons caduques ou cons débutants.
Petits cons de la dernière averse
Vieux cons des neiges d'antan ( x 2 )
VERSE 2:
Vous les cons naissant,
les cons innocents,
les jeunes cons,
Qui, ne le niez pas,
prenez les papas
pour des cons.
Vous les cons âgés,
les cons usagés,
les vieux cons.
Qui, confessez-le,
prenez les p'tits bleus
pour des cons.
Méditez l'impartial message
d'un qui balance entre deux âges.
Refrain
Le temps ne fait rien à l'affaire.
Quand on est con, on est con!
Qu'on ait 20 ans, qu'on soit grand-père
Quand on est con, on est con!
Entre vous plus de controverses,
Cons caduques ou cons débutants.
Petits cons de la dernière averse
Vieux cons des neiges d'antan ( x 2 )
--------------------------------------
Quan hom és con
Quan són tot novells
sortint de l'ou
del capoll.
Tots els joves de bec blanc
prenen els vells tios
per cons.
Quan arriben
els caps canosos,
les grisors.
Tots els vells carrosses
prenen els jovencells
per cons.
Jo que nade entre dues edats
els envio a tots ells un missatge.
L'edat no hi té res a veure,
Quan hom és con, és con.
Tinga 20 anys, o siga un iaio,
quan hom és con, és con.
Cap ni una disputa entre vosaltres,
cons caducs, o cons debutants.
Petits cons de l'última fornada,
vells cons dels temps passats.
Vosaltres els cons naixents,
els cons innocents,
els joves cons,
qui, no ho negueu,
preneu els papàs
per cons.
Vosaltres els cons anyosos,
els cons gastats,
els vells cons,
qui, confesseu-ho,
preneu els pitufos
per cons.
Mediteu l'imparcial missatge,
d'aquell que nada entre dues edats.
L'edat no hi té res a veure,
Quan hom és con, és con.
Tinga 20 anys, o siga un iaio,
quan hom és con, és con.
Cap ni una disputa entre vosaltres,
cons caducs, o cons debutants.
Petits cons de l'última fornada,
vells cons dels temps passats.
dissabte, 19 de gener del 2008
L'himne del meu país, La Muixeranga, tampoc no té lletra
L'himne del meu país, la Muixeranga, tampoc no té lletra
Escrito por: jpolinya el 19 Ene 2008 - URL Permanente
I no passa res.
Ja ho sé, prou que ho sé, que la muixeranga no és oficial, que l'oficial diu coses bastant estranyes per un himne autonòmic, però és el què demanàvem a principi de la transició, el què podíem haver tingut si el PSPV no s'hagués deixat menjar pel PSOE, i aquest no s'hagués deixat acollonir pels d'UCD, futurs cadells dels actuals Pperos.
Siga com siga, la muixeranga, origen de la tradició castellera catalana, antic ball de valencians com alguna gent de Valls encara recorda, i que possiblement va donar nom a la colla vella de xiquets de Valls: "muixerra", és viu en cada manifestació d'esquerres i/o nacionalista, en cada aplec, en cada acte.
Per aquells que no el coneixen, dos mostres a Algemesí, 2007
Escrito por: jpolinya el 19 Ene 2008 - URL Permanente
I no passa res.
Ja ho sé, prou que ho sé, que la muixeranga no és oficial, que l'oficial diu coses bastant estranyes per un himne autonòmic, però és el què demanàvem a principi de la transició, el què podíem haver tingut si el PSPV no s'hagués deixat menjar pel PSOE, i aquest no s'hagués deixat acollonir pels d'UCD, futurs cadells dels actuals Pperos.
Siga com siga, la muixeranga, origen de la tradició castellera catalana, antic ball de valencians com alguna gent de Valls encara recorda, i que possiblement va donar nom a la colla vella de xiquets de Valls: "muixerra", és viu en cada manifestació d'esquerres i/o nacionalista, en cada aplec, en cada acte.
Per aquells que no el coneixen, dos mostres a Algemesí, 2007
divendres, 18 de gener del 2008
Dedicat a Rajoy y "sus muchachos" del carrer Genova
Dedicat a Rajoy i "sus muchachos" del carrer Genova
Escrito por: jpolinya el 18 Ene 2008 - URL Permanente
Genova per noi
(Paolo Conte)
Con quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi prima di andare a Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c'inghiotte e non torniamo più.
Eppur parenti siamo un po'
di quella gente che c'è lì
che in fondo in fondo è come noi, selvatica,
ma che paura ci fa quel mare scuro
che si muove anche di notte e non sta fermo mai.
Genova per noi
che stiamo in fondo alla campagna
e abbiamo il sole in piazza rare volte
e il resto è pioggia che ci bagna.
Genova, dicevo, è un'idea come un'altra.
Ah, la la la la la la
Ma quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi mentre guardiamo Genova
ed ogni volta l'annusiamo
e circospetti ci muoviamo
un po' randagi ci sentiamo noi.
Macaia, scimmia di luce e di follia,
foschia, pesci, Africa, sonno, nausea, fantasia...
e intanto, nell'ombra dei loro armadi
tengono lini e vecchie lavande
lasciaci tornare ai nostri temporali
Genova ha i giorni tutti uguali.
In un'immobile campagna
con la pioggia che ci bagna
e i gamberoni rossi sono un sogno
e il sole è un lampo giallo al parabrise...
Con quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi che abbiamo visto Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c'inghiotte e non torniamo più.
Intento una traducció amb el meu escàs italià:
Gènova per nosaltres
Paolo Conte
Amb aquella cara un poc així
amb l'expressió un poc així
que fem abans d'anar a Gènova
que mai no estem del tot segurs
que aquell lloc on anem
no ens engolisca i ens impedisca tornar
Encara que siguem un poc parents
d'aquella gent que hi viu allí
que al fons del fons és, com nosaltres, selvàtica
però quina por que ens fa aquella mar fosca
que es mou inclòs de nit, i que no s'aquieta mai
Gènova per nosaltres
que estem al fons a la campanya
on rares voltes fa sol
i la resta és pluja que ens mulla
Gènova, deia, és una idea com una altra
Ah, la la la la la
Més amb la cara un poc així
amb l'expressió un poc així
que se'ns posa mentre esguardem Gènova
i cada vegada l'anunciem
i ens movem circumspectes
i ens hi sentim una mica aventurers
Macaia, mona de llum i de follia
boira, peixos, Africa, somnis, nàusees, fantasia...
i mentre tant, a l'ombra dels seus armaris
guarden lli i vell espígol,
deixa'ns tornar als nostres temporals
Gènova té els dies tot iguals.
En una immòbil campanya
amb la pluja que ens mulla
els rojos llagostins són un somni
i el sol és una taca groga al parabrises
Amb aquella cara un poc així
amb l'expressió un poc així
que ens queda després d'haver vist Gènova
que mai no estem ben segurs
que aquell lloc on anem
no ens engolisca i ens impedisca tornar mai.
Escrito por: jpolinya el 18 Ene 2008 - URL Permanente
Genova per noi
(Paolo Conte)
Con quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi prima di andare a Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c'inghiotte e non torniamo più.
Eppur parenti siamo un po'
di quella gente che c'è lì
che in fondo in fondo è come noi, selvatica,
ma che paura ci fa quel mare scuro
che si muove anche di notte e non sta fermo mai.
Genova per noi
che stiamo in fondo alla campagna
e abbiamo il sole in piazza rare volte
e il resto è pioggia che ci bagna.
Genova, dicevo, è un'idea come un'altra.
Ah, la la la la la la
Ma quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi mentre guardiamo Genova
ed ogni volta l'annusiamo
e circospetti ci muoviamo
un po' randagi ci sentiamo noi.
Macaia, scimmia di luce e di follia,
foschia, pesci, Africa, sonno, nausea, fantasia...
e intanto, nell'ombra dei loro armadi
tengono lini e vecchie lavande
lasciaci tornare ai nostri temporali
Genova ha i giorni tutti uguali.
In un'immobile campagna
con la pioggia che ci bagna
e i gamberoni rossi sono un sogno
e il sole è un lampo giallo al parabrise...
Con quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi che abbiamo visto Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c'inghiotte e non torniamo più.
Intento una traducció amb el meu escàs italià:
Gènova per nosaltres
Paolo Conte
Amb aquella cara un poc així
amb l'expressió un poc així
que fem abans d'anar a Gènova
que mai no estem del tot segurs
que aquell lloc on anem
no ens engolisca i ens impedisca tornar
Encara que siguem un poc parents
d'aquella gent que hi viu allí
que al fons del fons és, com nosaltres, selvàtica
però quina por que ens fa aquella mar fosca
que es mou inclòs de nit, i que no s'aquieta mai
Gènova per nosaltres
que estem al fons a la campanya
on rares voltes fa sol
i la resta és pluja que ens mulla
Gènova, deia, és una idea com una altra
Ah, la la la la la
Més amb la cara un poc així
amb l'expressió un poc així
que se'ns posa mentre esguardem Gènova
i cada vegada l'anunciem
i ens movem circumspectes
i ens hi sentim una mica aventurers
Macaia, mona de llum i de follia
boira, peixos, Africa, somnis, nàusees, fantasia...
i mentre tant, a l'ombra dels seus armaris
guarden lli i vell espígol,
deixa'ns tornar als nostres temporals
Gènova té els dies tot iguals.
En una immòbil campanya
amb la pluja que ens mulla
els rojos llagostins són un somni
i el sol és una taca groga al parabrises
Amb aquella cara un poc així
amb l'expressió un poc així
que ens queda després d'haver vist Gènova
que mai no estem ben segurs
que aquell lloc on anem
no ens engolisca i ens impedisca tornar mai.
Més opinions sobre el teatre de Sagunt i el sr. Molines
Més opinions sobre el teatre de Sagunt i el sr. Molines
Escrito por: jpolinya el 18 Ene 2008 - URL Permanente
Publicat avui a Levante-emv, l'article de l'Emili Piera no té desperdici. El subratllats són meus.
Genuina ruina
EMILI PIERA
Entre la séptima y la novena década del siglo pasado, gente ociosa afectada por la efervescencia hormonal de la juventud -estricta o alargada- editamos revistas satíricas con el propósito de tocar las partes blandas de la gente tenida por respetable. Una de esas revistas era El Corcó, que editaba Vicent Ferri desde Sueca. La Audiencia provincial absolvió a Vicent Ferri de un supuesto delito de injurias graves (contra una concejala), pero le condenó por impreso clandestino. La sentencia sería revocada por otra del Supremo, en febrero del 82, tras un recurso promovido por Josep Lluís Albinyana.
Si invoco semejante arqueología judicial es porque el editor había depositado ejemplares de El Corcó en la Delegación de Cultura y hecho constar sus datos personales, circunstancia que descartaba el propósito de clandestinidad. Señas que debía conocer el responsable de la delegación, Juan Marco Molines, incansable paladín de la genuina ruina saguntina y he aquí cómo en este personaje se conecta el pasado más remoto y la actualidad más candente. No se distinguía don Juan por ampliar los espacios de disfrute de la libertad y, en eso, honraba una tradición de las viejas delegaciones de Información y Turismo que denunciaron a la revista Valencia Semanal por publicar unas fotos de Emmanuelle cuando ya se estaba proyectando la película en Valencia sin mayores problemas.
Es lo que tiene remover despojos: que te lo averiguan todo. Si tanto interés tenía el señor Marco Molines en preservar sus ruinas genuinas, que tenían de auténticas el resultado de sumar los dibujos realizados de memoria (cuando no imaginarios) por los viajeros románticas, las películas de romanos y una docena de restauraciones atropelladas y sin criterio, hubiera podido poner todo su empeño en conseguir una suspensión cautelar de la reforma de Grassi y Portaceli. Ha conseguido una sentencia que no satisface a nadie y que no devolverá nada.
Escrito por: jpolinya el 18 Ene 2008 - URL Permanente
Publicat avui a Levante-emv, l'article de l'Emili Piera no té desperdici. El subratllats són meus.
Genuina ruina
EMILI PIERA
Entre la séptima y la novena década del siglo pasado, gente ociosa afectada por la efervescencia hormonal de la juventud -estricta o alargada- editamos revistas satíricas con el propósito de tocar las partes blandas de la gente tenida por respetable. Una de esas revistas era El Corcó, que editaba Vicent Ferri desde Sueca. La Audiencia provincial absolvió a Vicent Ferri de un supuesto delito de injurias graves (contra una concejala), pero le condenó por impreso clandestino. La sentencia sería revocada por otra del Supremo, en febrero del 82, tras un recurso promovido por Josep Lluís Albinyana.
Si invoco semejante arqueología judicial es porque el editor había depositado ejemplares de El Corcó en la Delegación de Cultura y hecho constar sus datos personales, circunstancia que descartaba el propósito de clandestinidad. Señas que debía conocer el responsable de la delegación, Juan Marco Molines, incansable paladín de la genuina ruina saguntina y he aquí cómo en este personaje se conecta el pasado más remoto y la actualidad más candente. No se distinguía don Juan por ampliar los espacios de disfrute de la libertad y, en eso, honraba una tradición de las viejas delegaciones de Información y Turismo que denunciaron a la revista Valencia Semanal por publicar unas fotos de Emmanuelle cuando ya se estaba proyectando la película en Valencia sin mayores problemas.
Es lo que tiene remover despojos: que te lo averiguan todo. Si tanto interés tenía el señor Marco Molines en preservar sus ruinas genuinas, que tenían de auténticas el resultado de sumar los dibujos realizados de memoria (cuando no imaginarios) por los viajeros románticas, las películas de romanos y una docena de restauraciones atropelladas y sin criterio, hubiera podido poner todo su empeño en conseguir una suspensión cautelar de la reforma de Grassi y Portaceli. Ha conseguido una sentencia que no satisface a nadie y que no devolverá nada.
dijous, 17 de gener del 2008
Sagunt. Una opinió autoritzada
Sagunt. Una opinió autoritzada
Escrito por: jpolinya el 17 Ene 2008 - URL Permanente
Una opinión sobre Sagunt
Levante-emv, 17.01.2008
GIORGIO GRASSI
El día en que Manuel Portaceli me llamó para comunicarme la decisión del Tribunal Supremo de Madrid de demoler en el plazo de 18 meses el teatro de Sagunt, había acabado de aceptar, después de una larga meditación, el nombramiento por parte del gobierno alemán para formar parte de una comisión restringida para la Reconstrucción del Castillo de Berlín, un tema muy especial y querido en Alemania, discutido durante años, que tiene prevista precisamente la reconstrucción integral del antiguo castillo berlinés de Schlüter (siglo XVII), teniendo como punto de partida únicamente una documentación fotográfica incompleta (no existen ni testimonios de cierta importancia ni dibujos originales o relieves).
La estridente contradicción entre ambas decisiones, derivadas de las más altas autoridades públicas, permite ver cómo, a partir del mismo objeto (mi trabajo, todo lo bien o no que yo haya podido hacer, como por ejemplo en Sagunt), ese mismo objeto es para unos un delito que merece ser condenado sin apelación con la pena máxima y, para otros, por el contrario, es lo que les lleva a elegirme, entre otros muchos expertos que hay en el mundo en este campo concreto, precisamente por lo que he hecho y por la presunta capacidad que he adquirido para juzgar en el campo de la reconstrucción de monumentos. Así son las cosas, aunque cueste comprenderlas y aceptarlas.
Durante estos 15 años siempre he pensado que toda esa gran polvareda de polémicas tramadas por la derecha más sectaria y más basta desde el punto de vista cultural (¡no me digan que Las Provincias, si aún existe ese periódico, es un diario dedicado al renacer cultural del pueblo valenciano!) serviría al menos para que las autoridades revisaran el punto de la ley sobre el patrimonio relativo al tema de la "reconstrucción". Es demasiado burdo, limitado, esquemático e irreal para que también pueda ser justo, en una materia tan delicada y huidiza.
Este punto de la ley, precisamente por su impracticabilidad (las cosas materiales perecen, se consumen, se rompen y se hacen pedazos) es, en realidad, una instigación al delito, es decir, es una instigación para una "reconstrucción mimética" (considerado un delito mucho más grave hoy por cualquier legislación de protección de monumentos en el mundo civil), algo que se ha hecho y se sigue haciendo precisamente en España de forma generalizada.
Por otra parte, un país en el que durante años han seguido haciendo estragos en las costas, las playas y en los bosques, en los paisajes más hermosos y en los lugares más salubres (en el pasado el Levante era, por ejemplo, famoso por sus bellísimas costas y, la misma Valencia, en la que el cauce del río ha sido transformado en un ininterrumpido parque de atracciones o en la que, recientemente, entre los mietkasernen de la periferia de la ciudad han sido colocados unos monumentos a la modernidad tan vistosos, como inútiles y melancólicos), no podía más que conservar como remedio a tanta herida una severa ley como protección de sus monumentos y mucho más si estos no tenían un valor real, es decir un valor venal, y podían tranquilamente ser abandonados a su suerte.
El teatro de Sagunt es un caso ejemplar desde este punto de vista y parece incluso absurdo que haya sido elegido como ejemplo de reconstrucción sólo después de nuestra intervención. Lo que se veía antes de que interviniéramos era en un 80% obra de reconstrucción mimética (y de destrucción mimética porque cuando trabajábamos en el teatro había todavía un albañil que se acordaba de las varias cargas de dinamita que se utilizaron para derribar las partes más inseguras de la ruina, que luego había sido reconstruida y readaptada, precisamente de forma mimética, según la inspiración del restaurador de turno: hay una serie de fotografías como testimonio de todas estas etapas, bien visibles sobre todo entre el año 1958 y el año 1972, cuando se ve cómo crece la ruina y va tomando forma). Este trabajo de reconstrucción se realizó en toda la ruina, en la cavea particularmente, pues no hay ni una sola piedra vieja que sea auténtica, hasta el punto que su perfil no coincide siquiera con su recorrido interior original.
¿Por qué todo esto no se dice en absoluto en la pormenorizada descripción de los delitos perpetrados al monumento? Nosotros hemos dicho y dejado por escrito estas cosas una infinidad de veces. ¿Por qué nunca hemos sido llamados a declarar?
Si ahora la sentencia quiere que el monumento vuelva a su condición original, ¿por qué pide que se detengan sólo en las partes de nuestro de trabajo, un trabajo que lo que quería, no lo olvidemos, era remediar sobre todo la tortura mimética que se le había infligido antes de nuestra intervención, por ejemplo la forma de teatro griego que había asumido la ruina?
¿Por qué el demandante sólo quería esto y nada más que esto? Esta forma de proceder, ¿es justa por ley?
En mi opinión, pero creo que también en la de todas las personas razonables, pensar que se puede devolver a su condición de ruina artificial es absurdo, además de una locura.
Por lo demás esa ley, tal como está, continuará contribuyendo a que se creen falsificaciones, verdaderas y auténticas ilusiones ópticas en lugar de ruinas arqueológicas. Por lo menos nuestro trabajo ha servido para mostrar lo impracticable que es esa ley y lo dañina y nociva que es en los resultados.
Por lo menos nuestro trabajo ha servido para sacar a la luz muchos falsos problemas y muchas falsas esperanzas creadas adrede para las almas simples (la autenticidad de la ruina), nuestro trabajo ha planteado un problema concreto, el del destino de nuestros monumentos, de su supervivencia, pero también el de su reencontrada autenticidad, de su reconocimiento y utilidad, para toda la sociedad, para toda la ciudadanía, incluso para la comunidad a la que pertenece físicamente.
Hace mucho tiempo que nuestro trabajo ha acabado. Ya no nos toca a nosotros defenderlo. Ahora pertenece a su pueblo y a sus habitantes, son ellos quienes han de decidir su destino y no una ley obsoleta en opinión de los mismos juristas y que sólo sirve para crear falsificaciones. Nuestro trabajo ha llevado a cabo su tarea más general e importante, tanto si se conserva como testimonio perenne como si es cancelado, es decir, conducido para ser quemado, metafóricamente, en la hoguera.
A estas alturas es necesario decir (quizás no sea yo el más indicado) que hoy en ese lugar hay también una obra de arquitectura, hay un teatro y hay un museo que es, arquitectónicamente, parte integrante de ese teatro. Quiero decir que hoy allí, en ese lugar, hay una obra que no solamente tiene un valor venal, sino que ha sido acogida y con la que se han identificado no solo quienes la usan y la ven cada día, sino también las miles de personas que la han visitado y discutido sobre ella, que han leído y escrito sobre ella, que han tenido oportunidad de juzgarla a través de las publicaciones internacionales y que ahora se acercan a nosotros y sobre todo al teatro porque desean que se conserve.
¿No es suficiente todo esto? ¿No basta toda esta gran unanimidad de arquitectos, arqueólogos, artistas, escritores, actores, directores, críticos y autores para modificar una ley y proponer como alternativa la suspensión de la sentencia, mientras se aprueba una nueva ley, ahora que sólo una pequeña parte de quienes la habían querido al principio desea que sea ejecutada?
Toca ahora a quienes de una manera o de otra se sienten ofendidos o defraudados por lo que esta sentencia comporta elevar su protesta e indignación, si así lo creen. Ahora porque después será demasiado tarde.
Traducción: Júlia Benavent
Escrito por: jpolinya el 17 Ene 2008 - URL Permanente
Una opinión sobre Sagunt
Levante-emv, 17.01.2008
GIORGIO GRASSI
El día en que Manuel Portaceli me llamó para comunicarme la decisión del Tribunal Supremo de Madrid de demoler en el plazo de 18 meses el teatro de Sagunt, había acabado de aceptar, después de una larga meditación, el nombramiento por parte del gobierno alemán para formar parte de una comisión restringida para la Reconstrucción del Castillo de Berlín, un tema muy especial y querido en Alemania, discutido durante años, que tiene prevista precisamente la reconstrucción integral del antiguo castillo berlinés de Schlüter (siglo XVII), teniendo como punto de partida únicamente una documentación fotográfica incompleta (no existen ni testimonios de cierta importancia ni dibujos originales o relieves).
La estridente contradicción entre ambas decisiones, derivadas de las más altas autoridades públicas, permite ver cómo, a partir del mismo objeto (mi trabajo, todo lo bien o no que yo haya podido hacer, como por ejemplo en Sagunt), ese mismo objeto es para unos un delito que merece ser condenado sin apelación con la pena máxima y, para otros, por el contrario, es lo que les lleva a elegirme, entre otros muchos expertos que hay en el mundo en este campo concreto, precisamente por lo que he hecho y por la presunta capacidad que he adquirido para juzgar en el campo de la reconstrucción de monumentos. Así son las cosas, aunque cueste comprenderlas y aceptarlas.
Durante estos 15 años siempre he pensado que toda esa gran polvareda de polémicas tramadas por la derecha más sectaria y más basta desde el punto de vista cultural (¡no me digan que Las Provincias, si aún existe ese periódico, es un diario dedicado al renacer cultural del pueblo valenciano!) serviría al menos para que las autoridades revisaran el punto de la ley sobre el patrimonio relativo al tema de la "reconstrucción". Es demasiado burdo, limitado, esquemático e irreal para que también pueda ser justo, en una materia tan delicada y huidiza.
Este punto de la ley, precisamente por su impracticabilidad (las cosas materiales perecen, se consumen, se rompen y se hacen pedazos) es, en realidad, una instigación al delito, es decir, es una instigación para una "reconstrucción mimética" (considerado un delito mucho más grave hoy por cualquier legislación de protección de monumentos en el mundo civil), algo que se ha hecho y se sigue haciendo precisamente en España de forma generalizada.
Por otra parte, un país en el que durante años han seguido haciendo estragos en las costas, las playas y en los bosques, en los paisajes más hermosos y en los lugares más salubres (en el pasado el Levante era, por ejemplo, famoso por sus bellísimas costas y, la misma Valencia, en la que el cauce del río ha sido transformado en un ininterrumpido parque de atracciones o en la que, recientemente, entre los mietkasernen de la periferia de la ciudad han sido colocados unos monumentos a la modernidad tan vistosos, como inútiles y melancólicos), no podía más que conservar como remedio a tanta herida una severa ley como protección de sus monumentos y mucho más si estos no tenían un valor real, es decir un valor venal, y podían tranquilamente ser abandonados a su suerte.
El teatro de Sagunt es un caso ejemplar desde este punto de vista y parece incluso absurdo que haya sido elegido como ejemplo de reconstrucción sólo después de nuestra intervención. Lo que se veía antes de que interviniéramos era en un 80% obra de reconstrucción mimética (y de destrucción mimética porque cuando trabajábamos en el teatro había todavía un albañil que se acordaba de las varias cargas de dinamita que se utilizaron para derribar las partes más inseguras de la ruina, que luego había sido reconstruida y readaptada, precisamente de forma mimética, según la inspiración del restaurador de turno: hay una serie de fotografías como testimonio de todas estas etapas, bien visibles sobre todo entre el año 1958 y el año 1972, cuando se ve cómo crece la ruina y va tomando forma). Este trabajo de reconstrucción se realizó en toda la ruina, en la cavea particularmente, pues no hay ni una sola piedra vieja que sea auténtica, hasta el punto que su perfil no coincide siquiera con su recorrido interior original.
¿Por qué todo esto no se dice en absoluto en la pormenorizada descripción de los delitos perpetrados al monumento? Nosotros hemos dicho y dejado por escrito estas cosas una infinidad de veces. ¿Por qué nunca hemos sido llamados a declarar?
Si ahora la sentencia quiere que el monumento vuelva a su condición original, ¿por qué pide que se detengan sólo en las partes de nuestro de trabajo, un trabajo que lo que quería, no lo olvidemos, era remediar sobre todo la tortura mimética que se le había infligido antes de nuestra intervención, por ejemplo la forma de teatro griego que había asumido la ruina?
¿Por qué el demandante sólo quería esto y nada más que esto? Esta forma de proceder, ¿es justa por ley?
En mi opinión, pero creo que también en la de todas las personas razonables, pensar que se puede devolver a su condición de ruina artificial es absurdo, además de una locura.
Por lo demás esa ley, tal como está, continuará contribuyendo a que se creen falsificaciones, verdaderas y auténticas ilusiones ópticas en lugar de ruinas arqueológicas. Por lo menos nuestro trabajo ha servido para mostrar lo impracticable que es esa ley y lo dañina y nociva que es en los resultados.
Por lo menos nuestro trabajo ha servido para sacar a la luz muchos falsos problemas y muchas falsas esperanzas creadas adrede para las almas simples (la autenticidad de la ruina), nuestro trabajo ha planteado un problema concreto, el del destino de nuestros monumentos, de su supervivencia, pero también el de su reencontrada autenticidad, de su reconocimiento y utilidad, para toda la sociedad, para toda la ciudadanía, incluso para la comunidad a la que pertenece físicamente.
Hace mucho tiempo que nuestro trabajo ha acabado. Ya no nos toca a nosotros defenderlo. Ahora pertenece a su pueblo y a sus habitantes, son ellos quienes han de decidir su destino y no una ley obsoleta en opinión de los mismos juristas y que sólo sirve para crear falsificaciones. Nuestro trabajo ha llevado a cabo su tarea más general e importante, tanto si se conserva como testimonio perenne como si es cancelado, es decir, conducido para ser quemado, metafóricamente, en la hoguera.
A estas alturas es necesario decir (quizás no sea yo el más indicado) que hoy en ese lugar hay también una obra de arquitectura, hay un teatro y hay un museo que es, arquitectónicamente, parte integrante de ese teatro. Quiero decir que hoy allí, en ese lugar, hay una obra que no solamente tiene un valor venal, sino que ha sido acogida y con la que se han identificado no solo quienes la usan y la ven cada día, sino también las miles de personas que la han visitado y discutido sobre ella, que han leído y escrito sobre ella, que han tenido oportunidad de juzgarla a través de las publicaciones internacionales y que ahora se acercan a nosotros y sobre todo al teatro porque desean que se conserve.
¿No es suficiente todo esto? ¿No basta toda esta gran unanimidad de arquitectos, arqueólogos, artistas, escritores, actores, directores, críticos y autores para modificar una ley y proponer como alternativa la suspensión de la sentencia, mientras se aprueba una nueva ley, ahora que sólo una pequeña parte de quienes la habían querido al principio desea que sea ejecutada?
Toca ahora a quienes de una manera o de otra se sienten ofendidos o defraudados por lo que esta sentencia comporta elevar su protesta e indignación, si así lo creen. Ahora porque después será demasiado tarde.
Traducción: Júlia Benavent
Gràcies, Maruja, en nom de les víctimes
Gràcies Maruja en nom de les víctimes
Escrito por: jpolinya el 17 Ene 2008 - URL Permanente
Llegesc avui a El País, la columna de Maruja Torres i no me'n puc estar de transcriure-la íntegra.
Tota violència està íntimament relacionada, totes les víctimes són una, dones, toros, gats, ànecs, gossos...
SUICIDADOS
"A principios de mes, un galgo de piel oscura y ojos tristísimos puso fin a sus días colgándose de un árbol en las inmediaciones de Gerena, una de las localidades españolas en las que se produce cada año el suicidio colectivo de decenas de miles de galgos. Unos se abandonan y se dejan morir de hambre y sed; los otros se cuelgan con sus propias patas. ¿A qué pueden deberse los extraordinarios hechos que siguen registrándose, año tras año, sobre todo en Extremadura y Andalucía? ¿Pertenecen los perros a una secta oculta? Llama la atención que el galgo, encontrado en condiciones penosas, se hubiera cortado antes la oreja en donde portaba el chip identificativo. Ello quiere decir que pretendía pasar desapercibido. Pero lo más increíble es que, arrepentido de su decisión, el can mordió la fina cuerda con que había intentado liquidarse, logrando romperla mas no pudiendo impedir que parte de la misma se le incrustara en el cuello, produciéndole una necrosis. Almas piadosas lograron rescatar al animal y, al parecer, disuadirle de que vuelva a atentar contra el bien más preciado que posee un cuadrúpedo de carácter tan dulce que en otros países, en lugar de elegir la profesión de perseguir liebres por cuenta ajena, se dedica a ser mascota en los hogares e incluso colabora -como en Dinamarca- en el cuidado de niños autistas. Por desgracia, muy pocos de los galgos que se suicidarán este año en España podrán ser salvados".
El redactado anterior persigue no ofender la fina sensibilidad de quienes crían galgos para la caza y los exterminan después de dos años por los métodos arriba descritos.
Pero, como española de bien -por fin he podido decirlo-, exijo a la señora Narbona e incluso al señor Rey que se termine con la salvaje práctica de la caza con galgos. Que empezó, por cierto, hace siglos y por real decisión.
Escrito por: jpolinya el 17 Ene 2008 - URL Permanente
Llegesc avui a El País, la columna de Maruja Torres i no me'n puc estar de transcriure-la íntegra.
Tota violència està íntimament relacionada, totes les víctimes són una, dones, toros, gats, ànecs, gossos...
SUICIDADOS
"A principios de mes, un galgo de piel oscura y ojos tristísimos puso fin a sus días colgándose de un árbol en las inmediaciones de Gerena, una de las localidades españolas en las que se produce cada año el suicidio colectivo de decenas de miles de galgos. Unos se abandonan y se dejan morir de hambre y sed; los otros se cuelgan con sus propias patas. ¿A qué pueden deberse los extraordinarios hechos que siguen registrándose, año tras año, sobre todo en Extremadura y Andalucía? ¿Pertenecen los perros a una secta oculta? Llama la atención que el galgo, encontrado en condiciones penosas, se hubiera cortado antes la oreja en donde portaba el chip identificativo. Ello quiere decir que pretendía pasar desapercibido. Pero lo más increíble es que, arrepentido de su decisión, el can mordió la fina cuerda con que había intentado liquidarse, logrando romperla mas no pudiendo impedir que parte de la misma se le incrustara en el cuello, produciéndole una necrosis. Almas piadosas lograron rescatar al animal y, al parecer, disuadirle de que vuelva a atentar contra el bien más preciado que posee un cuadrúpedo de carácter tan dulce que en otros países, en lugar de elegir la profesión de perseguir liebres por cuenta ajena, se dedica a ser mascota en los hogares e incluso colabora -como en Dinamarca- en el cuidado de niños autistas. Por desgracia, muy pocos de los galgos que se suicidarán este año en España podrán ser salvados".
El redactado anterior persigue no ofender la fina sensibilidad de quienes crían galgos para la caza y los exterminan después de dos años por los métodos arriba descritos.
Pero, como española de bien -por fin he podido decirlo-, exijo a la señora Narbona e incluso al señor Rey que se termine con la salvaje práctica de la caza con galgos. Que empezó, por cierto, hace siglos y por real decisión.
dimecres, 16 de gener del 2008
I roda la roda... sense cap roder per la rodalia
I roda la roda... sense cap roder per la rodalia
Escrito por: jpolinya el 16 Ene 2008 - URL Permanente
Llegit avui a Levante-Emv
PERENXISA, ALGINET Y LLOSA DE RANES
La Generalitat da diez días de plazo a Acció Cultural para cerrar tres repetidores de TV3
La Generalitat valenciana comunicó ayer a Acció Cultural del País Valencià y a la fundació Ramon Muntaner que tienen diez días hábiles a partir de la recepción de la orden para el cese de las emisiones del repetidor central de Perenxisa (propiedad de ACPV) y de los reemisores secundarios de Alginet y La Llosa de Ranes (propiedad de la Fundació).
EUROPA PRESS Según fuentes DE ACPV, estos repetidores permiten la llegada de la señal de los cuatro canales de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals al área metropolitana de Valencia y a amplias zonas de las comarcas de la Ribera Alta y la Costera.
La comunicación oficial, indica el comunicado, advierte que en caso de no cumplirse el cierre voluntario por parte de las dos entidades se procederá a iniciar dos nuevos expedientes sancionadores -un por Perenxisa a ACPV, y otro por Alginet y La Llosa de Ranes a la Fundació-- de la misma naturaleza jurídica que el que se resolvió, ahora hace unos meses, con una multa de 300.000 euros para ACPV y el orden de cese de las emisiones de TV3 -y los otros tres canales de la CCAM- desde los repetidores de la Carrasqueta (Alicante), Mondúver (Safor) y Bartolo (Plana Alta).
Los responsables de estas entidades, que se reunirán la próxima semana para estudiar la situación y decidir las acciones a emprender, califican la "nueva ofensiva" de la Generalitat como "una muestra clara de que la única intención del Gobierno Valenciano es acabar con toda la red de repetidores de TV3 en el País Valencià, y perseguir y ahogar económicamente a ACPV y el gran movimiento ciudadano que se ha creado respecto a la lucha por la libertad de expresión y la pluralidad informativa".
Ah, per cert, aquests són els lliberals del Pp. Així que un consell, adaptem-nos el darrere dels pantalons, i comprem vaselina a dojo, per si arriben a guanyar els conservadors.
Escrito por: jpolinya el 16 Ene 2008 - URL Permanente
Llegit avui a Levante-Emv
PERENXISA, ALGINET Y LLOSA DE RANES
La Generalitat da diez días de plazo a Acció Cultural para cerrar tres repetidores de TV3
La Generalitat valenciana comunicó ayer a Acció Cultural del País Valencià y a la fundació Ramon Muntaner que tienen diez días hábiles a partir de la recepción de la orden para el cese de las emisiones del repetidor central de Perenxisa (propiedad de ACPV) y de los reemisores secundarios de Alginet y La Llosa de Ranes (propiedad de la Fundació).
EUROPA PRESS Según fuentes DE ACPV, estos repetidores permiten la llegada de la señal de los cuatro canales de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals al área metropolitana de Valencia y a amplias zonas de las comarcas de la Ribera Alta y la Costera.
La comunicación oficial, indica el comunicado, advierte que en caso de no cumplirse el cierre voluntario por parte de las dos entidades se procederá a iniciar dos nuevos expedientes sancionadores -un por Perenxisa a ACPV, y otro por Alginet y La Llosa de Ranes a la Fundació-- de la misma naturaleza jurídica que el que se resolvió, ahora hace unos meses, con una multa de 300.000 euros para ACPV y el orden de cese de las emisiones de TV3 -y los otros tres canales de la CCAM- desde los repetidores de la Carrasqueta (Alicante), Mondúver (Safor) y Bartolo (Plana Alta).
Los responsables de estas entidades, que se reunirán la próxima semana para estudiar la situación y decidir las acciones a emprender, califican la "nueva ofensiva" de la Generalitat como "una muestra clara de que la única intención del Gobierno Valenciano es acabar con toda la red de repetidores de TV3 en el País Valencià, y perseguir y ahogar económicamente a ACPV y el gran movimiento ciudadano que se ha creado respecto a la lucha por la libertad de expresión y la pluralidad informativa".
Ah, per cert, aquests són els lliberals del Pp. Així que un consell, adaptem-nos el darrere dels pantalons, i comprem vaselina a dojo, per si arriben a guanyar els conservadors.
No acabe d'entendre la jugada
No acabe d'entendre la jugada
Escrito por: jpolinya el 16 Ene 2008 - URL Permanente
Reconec que sóc bastant negat pels escacs, dels què conec a dures penes el moviment de les fitxes i alguna apertura.
Ahir, vaig assistir a la jugada Pizarro, que, sota les meues escases llums, semblava una millora important en el posicionament sobre el damero de les fitxes del Pp.
Millora, prova de la qual, van ser les successives declaracions del PSOE, algunes inclús intel·ligents com la de "Solbes en té més de ganes, Solbes té més empenta, allò que no té Solbes són dos mil milions"
I avui me n'entere de la jugada Gallardón, per la que el Pp sacrifica una peça important, a canvi de què?
Busque l'escac i mat a dues, tres jugades, i ho sent, sóc incapaç de trobar-lo.
Em deprimeix la meua incapacitat pels escacs.
O acàs ha estat una cantada?
Escrito por: jpolinya el 16 Ene 2008 - URL Permanente
Reconec que sóc bastant negat pels escacs, dels què conec a dures penes el moviment de les fitxes i alguna apertura.
Ahir, vaig assistir a la jugada Pizarro, que, sota les meues escases llums, semblava una millora important en el posicionament sobre el damero de les fitxes del Pp.
Millora, prova de la qual, van ser les successives declaracions del PSOE, algunes inclús intel·ligents com la de "Solbes en té més de ganes, Solbes té més empenta, allò que no té Solbes són dos mil milions"
I avui me n'entere de la jugada Gallardón, per la que el Pp sacrifica una peça important, a canvi de què?
Busque l'escac i mat a dues, tres jugades, i ho sent, sóc incapaç de trobar-lo.
Em deprimeix la meua incapacitat pels escacs.
O acàs ha estat una cantada?
dimarts, 15 de gener del 2008
Televisió, 1707. Un article de Joan Francesc Mira
Televisió, 1707
Escrito por: jpolinya el 15 Ene 2008 - URL Permanente
Transcric aquest article del meu paisà Joan Francesc Mira, aparegut al número 1227 de la revista El Temps. Ja m'agradaria, ja, haver-lo escrit jo. Però quan parlen els mestres, la gent normaleta hem de callar i escoltar.
"Em vénen unes ganes enormes d'insultar, unes ganes profundes, i alhora un sentiment desolat de tristesa. Però moderaré el primer impuls i miraré que la tristor no es note. Són unes ganes antigues, tot s'ha de dir, i una tristesa històrica, perquè aquells que fan mal al meu país, els qui des de fora i sobretot des de dins el volen destruir, els qui menyspreen o destrossen la llengua que és meua, els qui redueixen a cendra la dignitat comuna, els qui assassinen la idea mateixa de llibertat, els qui desfan o maltracten paisatges, els qui pensen que el País Valencià no és un país i actuen en conseqüència, els qui voldrien que s'acabara ja veloçment tot allò que encara ens fa ser poc o molt el que som, els qui tenen com a projecte explícit o amagat de reduir-nos, com Felip V, als usos i normes i llengua i llei de Castella-Espanya "sin diferencia alguna en nada", aquesta raça antiga i extensa dels enemics del meu país, em provoquen una angúnia intractable, un malestar moral, però també unes ganes renovades de combatre'ls. Van començar, en efecte, amb la invasió de les tropes borbòniques i amb el decret de Felip V, que un altre dia comentaré ací extensament. Van començar dient: "Els valencians no formeu un país, no sou res, sou part de la nació castellano-espanyola, no teniu dret a res, i sereu governats amb lleis imposades de fora, sereu sotmesos permanentment, la vostra llengua ja no serà vostra." Per fer-ho curt, van dir: "El vostre país ha deixat d'existir, i en tot cas ara és nostre." Molt bé, aquesta era la substància del decret del 29 de juny del 1707, i aquesta substància ha impregnat fatalment el cervells, l'ànima, les idees, els cors, les boques i la pràctica civil i política d'una part important i creixent dels valencians mateixos. El poder imposat va imposar també una ideologia, i això va durar i durar, arriba fins als nostres dies, i sembla que encara creix i no s'acaba. Era la ideologia nacional, espanyola, profunda, dels prohoms valencians de tot el segle XIX, financers, empresaris, polítics i cacics. Ha estat la ideologia dominant i activa de tot el primer terç del segle XX, la dels cacics, polítics, directors de diari, empresaris, socialistes, blasquistes, conservadors, carlistes, sindicalistes, bisbes i capellans, comunistes, i la major part dels escrivents i escriptors, inclosos els considerats d'esquerra, no cal dir-ho. És la ideologia nacional castellano-borbònica, castellano-espanyola constitucional (des de les Corts de Cadis a la Segona República), castellano-espanyola franquista: poden canviar els adjectius, no el substantiu.
Allò que començà el 1707 no va tenir resposta sòlida i seriosa fins als anys 60 i 70 del segle passat (les respostes de dècades anteriors havien estat inconsistents i dèbils: no eren cap perill real), i la reacció del sistema establert va ser contundent i feroç, especialment en acabar la dictadura, quan la nova llibertat feia possible de passar de les idees als fets. Hi hagué atemptats, violència, difamació constant, complicitat institucional, pactes funestos entre els dos grans partits espanyols per a impedir que els fets foren possibles, un estatut d'autonomia que ens reduïa a simple comunitat sense nom propi, mitjans de comunicació privats i públics abocant cada dia mentides, batalles de València i batalles repugnants de la llengua, tot això que no ignoreu però que potser no recordeu prou. Enmig d'aquest projecte incessant de desfer un país, d'impedir que es poguera refer, enmig de tot això poder veure i sentir TV3 hauria de semblar un incident marginal, una anècdota. Però no: els qui la volíem veure, sabíem molt bé per què. Els qui, des del principi, ho volien impedir, ho sabien també perfectament. Ho sabien Joan Lerma i José Barrionuevo, que la van fer tancar manu militari. I ho ha sabut sempre la dreta espanyola, inclosa especialment la valenciana que ens governa, i per fi ha decidit actuar en conseqüència. Ho sap el Pp, i ens omple de canals miserables a condició que siguen en llengua castellana. Ho sap el PSOE, i mira cap a l'altre costat, calla i atorga. Saben què volen, i com aconseguir-ho. Ho han sabut sempre, des del 1707."
Escrito por: jpolinya el 15 Ene 2008 - URL Permanente
Transcric aquest article del meu paisà Joan Francesc Mira, aparegut al número 1227 de la revista El Temps. Ja m'agradaria, ja, haver-lo escrit jo. Però quan parlen els mestres, la gent normaleta hem de callar i escoltar.
"Em vénen unes ganes enormes d'insultar, unes ganes profundes, i alhora un sentiment desolat de tristesa. Però moderaré el primer impuls i miraré que la tristor no es note. Són unes ganes antigues, tot s'ha de dir, i una tristesa històrica, perquè aquells que fan mal al meu país, els qui des de fora i sobretot des de dins el volen destruir, els qui menyspreen o destrossen la llengua que és meua, els qui redueixen a cendra la dignitat comuna, els qui assassinen la idea mateixa de llibertat, els qui desfan o maltracten paisatges, els qui pensen que el País Valencià no és un país i actuen en conseqüència, els qui voldrien que s'acabara ja veloçment tot allò que encara ens fa ser poc o molt el que som, els qui tenen com a projecte explícit o amagat de reduir-nos, com Felip V, als usos i normes i llengua i llei de Castella-Espanya "sin diferencia alguna en nada", aquesta raça antiga i extensa dels enemics del meu país, em provoquen una angúnia intractable, un malestar moral, però també unes ganes renovades de combatre'ls. Van començar, en efecte, amb la invasió de les tropes borbòniques i amb el decret de Felip V, que un altre dia comentaré ací extensament. Van començar dient: "Els valencians no formeu un país, no sou res, sou part de la nació castellano-espanyola, no teniu dret a res, i sereu governats amb lleis imposades de fora, sereu sotmesos permanentment, la vostra llengua ja no serà vostra." Per fer-ho curt, van dir: "El vostre país ha deixat d'existir, i en tot cas ara és nostre." Molt bé, aquesta era la substància del decret del 29 de juny del 1707, i aquesta substància ha impregnat fatalment el cervells, l'ànima, les idees, els cors, les boques i la pràctica civil i política d'una part important i creixent dels valencians mateixos. El poder imposat va imposar també una ideologia, i això va durar i durar, arriba fins als nostres dies, i sembla que encara creix i no s'acaba. Era la ideologia nacional, espanyola, profunda, dels prohoms valencians de tot el segle XIX, financers, empresaris, polítics i cacics. Ha estat la ideologia dominant i activa de tot el primer terç del segle XX, la dels cacics, polítics, directors de diari, empresaris, socialistes, blasquistes, conservadors, carlistes, sindicalistes, bisbes i capellans, comunistes, i la major part dels escrivents i escriptors, inclosos els considerats d'esquerra, no cal dir-ho. És la ideologia nacional castellano-borbònica, castellano-espanyola constitucional (des de les Corts de Cadis a la Segona República), castellano-espanyola franquista: poden canviar els adjectius, no el substantiu.
Allò que començà el 1707 no va tenir resposta sòlida i seriosa fins als anys 60 i 70 del segle passat (les respostes de dècades anteriors havien estat inconsistents i dèbils: no eren cap perill real), i la reacció del sistema establert va ser contundent i feroç, especialment en acabar la dictadura, quan la nova llibertat feia possible de passar de les idees als fets. Hi hagué atemptats, violència, difamació constant, complicitat institucional, pactes funestos entre els dos grans partits espanyols per a impedir que els fets foren possibles, un estatut d'autonomia que ens reduïa a simple comunitat sense nom propi, mitjans de comunicació privats i públics abocant cada dia mentides, batalles de València i batalles repugnants de la llengua, tot això que no ignoreu però que potser no recordeu prou. Enmig d'aquest projecte incessant de desfer un país, d'impedir que es poguera refer, enmig de tot això poder veure i sentir TV3 hauria de semblar un incident marginal, una anècdota. Però no: els qui la volíem veure, sabíem molt bé per què. Els qui, des del principi, ho volien impedir, ho sabien també perfectament. Ho sabien Joan Lerma i José Barrionuevo, que la van fer tancar manu militari. I ho ha sabut sempre la dreta espanyola, inclosa especialment la valenciana que ens governa, i per fi ha decidit actuar en conseqüència. Ho sap el Pp, i ens omple de canals miserables a condició que siguen en llengua castellana. Ho sap el PSOE, i mira cap a l'altre costat, calla i atorga. Saben què volen, i com aconseguir-ho. Ho han sabut sempre, des del 1707."
Miscel·lània
Miscel·lània
Escrito por: jpolinya el 15 Ene 2008 - URL Permanente
Dedique els caps de setmana a descansar de notícies, a ociar que deien els clàssics. Per motius personals, aquest cap de setmana s'ha allargat al dilluns.
I aquest matí de dimarts, la ràdio em desperta, amb dues notícies que em corprenen.
Manuel Pizarro, l'antic president d'Endesa, l'amic de Jose (Mari Aznar), anirà de segon per Madrid, i sembla que amb la promesa d'ocupar la vice-presidència econòmica en l'hipotètic govern de Mariano Rajoy si -els déus no ho vulguen- els de les gavines (per cert heu vist el seu logo modificat?) poden formar govern.
L'únic que conec d'aquest senyor D. Manuel Pizarro és l'actuació (sobre-actuació més bé) que es va permetre per impedir que uns catalans poguessen fer-se amb una empresa espanyola (quin pecat, mare de déu, quina heretgia!). Per aconseguir-ho no es va estar d'utilitzar cap mètode, maganya, o insídia que l'afavorís. Igual és un bon ministre d'economia, però permeteu-me que ho dubte.
La segona notícia ha estat la d'una entrevista publicada al diari El Mundo amb D. José Luís Rodríguez Zapatero on aquest, càndidament acceptava que les organitzacions internacionals que intermediàven en les negociacions amb ETA, li havien demanat no tancar totes les portes a les negociacions mentre no hi hagués una declaració formal d'interrupció de l'alto el foc, per part d'ETA.
Felicitats Pedro J. per l'exclusiva. Qualsevol persona que s'ature a llegir la història recent i antiga, sap que un conflicte de les característiques del basc s'ha de tancar inevitablement amb una negociació. Encara que només siga per acceptar la rendició incondicional dels assassins components de la banda, prèviamente hi hauran hagut unes converses ni que siga per establir el protocol de la rendició.
És fàcil estripar-se bíblicament la roba, sobretot quan aquesta actitud farisaica pot dur evidents rèdits electorals. A mi que de fa molts anys m'he promés que no votaré a un partit nacional mentre tinga la possibilitat de votar-ne un de regional allà on per residència em pertoque votar, m'han entrat unes sobtades ganes de fer una excepció. Sempre m'han caigut bé les víctimes dels paranys i més com, quan aquest és el cas, el caçador a l'aguait és un impresentable com Pedro J.
Escrito por: jpolinya el 15 Ene 2008 - URL Permanente
Dedique els caps de setmana a descansar de notícies, a ociar que deien els clàssics. Per motius personals, aquest cap de setmana s'ha allargat al dilluns.
I aquest matí de dimarts, la ràdio em desperta, amb dues notícies que em corprenen.
Manuel Pizarro, l'antic president d'Endesa, l'amic de Jose (Mari Aznar), anirà de segon per Madrid, i sembla que amb la promesa d'ocupar la vice-presidència econòmica en l'hipotètic govern de Mariano Rajoy si -els déus no ho vulguen- els de les gavines (per cert heu vist el seu logo modificat?) poden formar govern.
L'únic que conec d'aquest senyor D. Manuel Pizarro és l'actuació (sobre-actuació més bé) que es va permetre per impedir que uns catalans poguessen fer-se amb una empresa espanyola (quin pecat, mare de déu, quina heretgia!). Per aconseguir-ho no es va estar d'utilitzar cap mètode, maganya, o insídia que l'afavorís. Igual és un bon ministre d'economia, però permeteu-me que ho dubte.
La segona notícia ha estat la d'una entrevista publicada al diari El Mundo amb D. José Luís Rodríguez Zapatero on aquest, càndidament acceptava que les organitzacions internacionals que intermediàven en les negociacions amb ETA, li havien demanat no tancar totes les portes a les negociacions mentre no hi hagués una declaració formal d'interrupció de l'alto el foc, per part d'ETA.
Felicitats Pedro J. per l'exclusiva. Qualsevol persona que s'ature a llegir la història recent i antiga, sap que un conflicte de les característiques del basc s'ha de tancar inevitablement amb una negociació. Encara que només siga per acceptar la rendició incondicional dels assassins components de la banda, prèviamente hi hauran hagut unes converses ni que siga per establir el protocol de la rendició.
És fàcil estripar-se bíblicament la roba, sobretot quan aquesta actitud farisaica pot dur evidents rèdits electorals. A mi que de fa molts anys m'he promés que no votaré a un partit nacional mentre tinga la possibilitat de votar-ne un de regional allà on per residència em pertoque votar, m'han entrat unes sobtades ganes de fer una excepció. Sempre m'han caigut bé les víctimes dels paranys i més com, quan aquest és el cas, el caçador a l'aguait és un impresentable com Pedro J.
dissabte, 12 de gener del 2008
O dius el que vull, o no m'ajunte
O dius el què vull, o no m'ajunte
Escrito por: jpolinya el 12 Ene 2008 - URL Permanente
Als ja llunyans temps preconstitucionals, aparegué com a figura fiscalitzadora i defensora del poble front als poders, la de l'ombudsman.
Encara que a molts els ho semblés no era pas una figura estranya, al menys si tenim en compte els antics territoris de la corona d'Aragó. Justícia en Aragó, Síndic de greuges a Catalunya i a València.
Així que es va establir la figura de Defensor del Pueblo a nivell general, i a nivell autonòmic s'implantà igualment, respectant els noms tradicionals en la majoria de casos.
Reconec que es tracta d'una figura incòmoda, necessàriament dotada d'independència dels executius, si volem que es guanye el sou que li paguem.
Avui llegesc que el Molt Honorable D. Francisco Camps (de golf) exigeix la dimissió de l'actual síndic de greuges valencià, Dª Emilia Caballero, perquè sembla que no li ha agradat gents l'informe que aquesta senyora ha publicat sobre l'any 2006.
Curiós personatge, aquest membre de l'opus, catòlic practicant, D. Francisco Camps (de golf), que se sent indefens quan un jutge de Castelló li denega l'entrada al repetidor Bartolo per tancar-lo, que protesta perquè, d'acord amb el protocol del Vaticà, M. Teresa de la Vega, anava per davant d'ell, i que, ara, exigeix la dimissió d'una persona independent (afortunadament no pot cesar-la), senzillament perquè no li agrada l'informe que, complint amb la seua obligació, ha redactat i fet públic.
Però això sí, l'hem votat la majoria dels valencians, a ell, i al seu partit.
No sé on vaig llegir que si els valencians fórem negres, votaríem el K.K.K.
I així ens va...
Escrito por: jpolinya el 12 Ene 2008 - URL Permanente
Als ja llunyans temps preconstitucionals, aparegué com a figura fiscalitzadora i defensora del poble front als poders, la de l'ombudsman.
Encara que a molts els ho semblés no era pas una figura estranya, al menys si tenim en compte els antics territoris de la corona d'Aragó. Justícia en Aragó, Síndic de greuges a Catalunya i a València.
Així que es va establir la figura de Defensor del Pueblo a nivell general, i a nivell autonòmic s'implantà igualment, respectant els noms tradicionals en la majoria de casos.
Reconec que es tracta d'una figura incòmoda, necessàriament dotada d'independència dels executius, si volem que es guanye el sou que li paguem.
Avui llegesc que el Molt Honorable D. Francisco Camps (de golf) exigeix la dimissió de l'actual síndic de greuges valencià, Dª Emilia Caballero, perquè sembla que no li ha agradat gents l'informe que aquesta senyora ha publicat sobre l'any 2006.
Curiós personatge, aquest membre de l'opus, catòlic practicant, D. Francisco Camps (de golf), que se sent indefens quan un jutge de Castelló li denega l'entrada al repetidor Bartolo per tancar-lo, que protesta perquè, d'acord amb el protocol del Vaticà, M. Teresa de la Vega, anava per davant d'ell, i que, ara, exigeix la dimissió d'una persona independent (afortunadament no pot cesar-la), senzillament perquè no li agrada l'informe que, complint amb la seua obligació, ha redactat i fet públic.
Però això sí, l'hem votat la majoria dels valencians, a ell, i al seu partit.
No sé on vaig llegir que si els valencians fórem negres, votaríem el K.K.K.
I així ens va...
dijous, 10 de gener del 2008
El ring i el gong
El ring i el gong
Escrito por: jpolinya el 10 Ene 2008 - URL Permanente
Per una vegada una petita alegria: un jutge de Castelló ha denegat permís a la generalitat de baix, per entrar al repetidor del Bartolo i tancar-lo, tal com ja van fer amb el d'Alacant.
Ens ha salvat la campana aquest assalt, la justícia ha dictaminat aquest cop al nostre favor. Però què hi passarà el pròxim assalt? I sobretot, acabaran aquestes inacabables converses amb un K.O. o guanyant els blaveros per punts?
Estesos sobre la lona, sempre, o al menys en un previsible futur, els valencians que podíem fins ara, (amb dificultats, sí, però podíem) veure quatre canals en el nostre idioma, i com a molt ens en deixaran, quin gran regal!, només un.
Escrito por: jpolinya el 10 Ene 2008 - URL Permanente
Per una vegada una petita alegria: un jutge de Castelló ha denegat permís a la generalitat de baix, per entrar al repetidor del Bartolo i tancar-lo, tal com ja van fer amb el d'Alacant.
Ens ha salvat la campana aquest assalt, la justícia ha dictaminat aquest cop al nostre favor. Però què hi passarà el pròxim assalt? I sobretot, acabaran aquestes inacabables converses amb un K.O. o guanyant els blaveros per punts?
Estesos sobre la lona, sempre, o al menys en un previsible futur, els valencians que podíem fins ara, (amb dificultats, sí, però podíem) veure quatre canals en el nostre idioma, i com a molt ens en deixaran, quin gran regal!, només un.
Una petita disgressió matemàtica
Una petita disgressió matemàtica
Escrito por: jpolinya el 10 Ene 2008 - URL Permanente
Existeix el conjunt N (números naturals), o siga l'1, 2, 3... en avant. Hom en diu Naturals, ja que són els primers que qualsevol deprén, simplement comptant amb els dits.
Existeix el conjunt Z (números enters), o siga, els anteriors, els negatius, i el 0. Com hom pot comprovar, els números naturals són una part dels enters.
Existeix el conjunt Q (números racionals), o siga, els resultants de dividir entre ells els números anteriors. Sembla senzill comprendre que els números enters són una part dels racionals, senzillament si el divisor es 1
Si tot això ho representem marcant punts sobre una recta, trobarem que aparentment el conjunt Q ja ha omplit pràcticament la recta. Però no és així, existeixen alguns números especials, entre ells el número pi, el número e, les arrels de qualsevol tipus de la majoria de números, els logaritmes, etz. que no poden ser obtinguts per divisió de números naturals, però que també podem situar sobre la recta. Aquests números tan reals com els altres, junt amb els del conjunt Q formen el conjunt R (números reals) i ara sí que ja hem completat la recta.
Bé, tots els números reals caben en la recta de números, tots els números reals tenen els mateixos drets i obligacions, més encara, tots els números (naturals, enters, racionals i reals) són reals de ple dret.
Substituïu números per matrimonis, i recta dels números per estat. I ara, oblideu-vos d'aquests tristos personatges que hom anomena bisbes.
Escrito por: jpolinya el 10 Ene 2008 - URL Permanente
Existeix el conjunt N (números naturals), o siga l'1, 2, 3... en avant. Hom en diu Naturals, ja que són els primers que qualsevol deprén, simplement comptant amb els dits.
Existeix el conjunt Z (números enters), o siga, els anteriors, els negatius, i el 0. Com hom pot comprovar, els números naturals són una part dels enters.
Existeix el conjunt Q (números racionals), o siga, els resultants de dividir entre ells els números anteriors. Sembla senzill comprendre que els números enters són una part dels racionals, senzillament si el divisor es 1
Si tot això ho representem marcant punts sobre una recta, trobarem que aparentment el conjunt Q ja ha omplit pràcticament la recta. Però no és així, existeixen alguns números especials, entre ells el número pi, el número e, les arrels de qualsevol tipus de la majoria de números, els logaritmes, etz. que no poden ser obtinguts per divisió de números naturals, però que també podem situar sobre la recta. Aquests números tan reals com els altres, junt amb els del conjunt Q formen el conjunt R (números reals) i ara sí que ja hem completat la recta.
Bé, tots els números reals caben en la recta de números, tots els números reals tenen els mateixos drets i obligacions, més encara, tots els números (naturals, enters, racionals i reals) són reals de ple dret.
Substituïu números per matrimonis, i recta dels números per estat. I ara, oblideu-vos d'aquests tristos personatges que hom anomena bisbes.
dimarts, 8 de gener del 2008
Algú pot explicar-me què és prevaricació?
Algú pot explicar-me què és prevaricació?
Escrito por: jpolinya el 08 Ene 2008 - URL Permanente
Notícia:
Tretzena sentència consecutiva que reconeix el títol de Filologia Catalana
El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha estimat el recurs interposat per les universitats de València i Alacant contra les ordres de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports de 13 de març de 2006 que no reconeixien la titulació de Filologia Catalana per acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos docents no universitaris. A més, el Tribunal, seguint els mateixos arguments que la Sentència núm. 75/1997 del Tribunal Constitucional, avala la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua del País Valencià: «oficialmente “valenciana” en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico “catalana”». La sentència núm. 1233/07, de 10 de desembre, de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona és la tretzena sentència consecutiva del Tribunal Superior de Justícia valencià, i la quinzena si tenim em compte que sobre aquest punt hi ha també un pronunciament del Tribunal Constitucional (sentència 21 d’abril) i un del Tribunal Suprem (sentència de 15 de març de 2006).
Notícia:
La secretària d'Educació del País Valencià, Concha Gómez, ha anunciat que la Generalitat no pensa acatar la sentència.
Per si algun possible lector no sap de què va el tema, una petita explicació: Els títols de "valencià" són vàlids per treballar fora de València, però els títols de "català" no són ni aptes ni convalidables per poder treballar a València.
On són els sindicats que teòricament ens defenen?
On són els fiscals que vetlen per l'acompliment de les sentències?
Espanya, ja ho sé que se li'n fot, però Europa, és que no té res a dir?
Escrito por: jpolinya el 08 Ene 2008 - URL Permanente
Notícia:
Tretzena sentència consecutiva que reconeix el títol de Filologia Catalana
El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha estimat el recurs interposat per les universitats de València i Alacant contra les ordres de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports de 13 de març de 2006 que no reconeixien la titulació de Filologia Catalana per acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos docents no universitaris. A més, el Tribunal, seguint els mateixos arguments que la Sentència núm. 75/1997 del Tribunal Constitucional, avala la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua del País Valencià: «oficialmente “valenciana” en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico “catalana”». La sentència núm. 1233/07, de 10 de desembre, de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona és la tretzena sentència consecutiva del Tribunal Superior de Justícia valencià, i la quinzena si tenim em compte que sobre aquest punt hi ha també un pronunciament del Tribunal Constitucional (sentència 21 d’abril) i un del Tribunal Suprem (sentència de 15 de març de 2006).
Notícia:
La secretària d'Educació del País Valencià, Concha Gómez, ha anunciat que la Generalitat no pensa acatar la sentència.
Per si algun possible lector no sap de què va el tema, una petita explicació: Els títols de "valencià" són vàlids per treballar fora de València, però els títols de "català" no són ni aptes ni convalidables per poder treballar a València.
On són els sindicats que teòricament ens defenen?
On són els fiscals que vetlen per l'acompliment de les sentències?
Espanya, ja ho sé que se li'n fot, però Europa, és que no té res a dir?
dimecres, 2 de gener del 2008
Teatre romà de Sagunt. Adéu
Escrito por: jpolinya el 02 Ene 2008 - URL Permanente
La polémica restauración del Teatro Romano de Sagunto se deberá derribar en el plazo de 18 meses. Una sentencia del Tribunal Supremo(TS) así lo ha dictaminado al desestimar el último recurso interpuesto por el Ayuntamiento de la población valenciana. El litigio ha durado 17 años. Se levantarán las placas de mármol que se superponen a la anterior piedra de las gradas y se demolerá el muro de cierre de la escena hasta una altura de 1,20 metros. Es decir, desaparecerá el escenario reconstruido y el teatro recuperará su aspecto ruinoso anterior a la intervención diseñada por los arquitectos Giorgio Grassi y Manuel Portaceli.
El abogado y ex diputado autonómico del PP Juan Marco Molines inició el litigio en 1993 contra la intervención decidida por la Generalitat, a la sazón gobernada por Joan Lerma, del PSPV-PSOE. Desde entonces, el teatro romano ha formado parte del debate político y arquitectónico."Se acabó la posibilidad de recursos", ha declarado un satisfecho Marco Molines. El PP valenciano hizo bandera contra la intervención, si bien con los años la campaña fue perdiendo fuerza conforme la Generalitat, gobernada a partir de 1995 por los populares, dotaba de uso cultural al recinto. El teatro romano se convirtió en una patata caliente que se ha ido eternizando en recursos. El Supremo ha desechado ahora el argumento de que la reversión imposibilitaba "el uso cultural continuado" y ha echado por tierra la opinión extendida de que, guste o no, demoler el teatro ahora es un gasto innecesario.
(retalls de El País i fotos de El País i Levante-emv)
més informació a
http://www.manuelportaceli.com/rehabilitacion_sagunto.htm
Bé, la llei de Murphy, un cop més es compleix.
Intentaré visitar-lo i treure algunes fotos abans de la desfeta.
Curiós la fixació que els Pperos tenen amb la cultura...
Escrito por: jpolinya el 02 Ene 2008 - URL Permanente
La polémica restauración del Teatro Romano de Sagunto se deberá derribar en el plazo de 18 meses. Una sentencia del Tribunal Supremo(TS) así lo ha dictaminado al desestimar el último recurso interpuesto por el Ayuntamiento de la población valenciana. El litigio ha durado 17 años. Se levantarán las placas de mármol que se superponen a la anterior piedra de las gradas y se demolerá el muro de cierre de la escena hasta una altura de 1,20 metros. Es decir, desaparecerá el escenario reconstruido y el teatro recuperará su aspecto ruinoso anterior a la intervención diseñada por los arquitectos Giorgio Grassi y Manuel Portaceli.
El abogado y ex diputado autonómico del PP Juan Marco Molines inició el litigio en 1993 contra la intervención decidida por la Generalitat, a la sazón gobernada por Joan Lerma, del PSPV-PSOE. Desde entonces, el teatro romano ha formado parte del debate político y arquitectónico."Se acabó la posibilidad de recursos", ha declarado un satisfecho Marco Molines. El PP valenciano hizo bandera contra la intervención, si bien con los años la campaña fue perdiendo fuerza conforme la Generalitat, gobernada a partir de 1995 por los populares, dotaba de uso cultural al recinto. El teatro romano se convirtió en una patata caliente que se ha ido eternizando en recursos. El Supremo ha desechado ahora el argumento de que la reversión imposibilitaba "el uso cultural continuado" y ha echado por tierra la opinión extendida de que, guste o no, demoler el teatro ahora es un gasto innecesario.
(retalls de El País i fotos de El País i Levante-emv)
més informació a
http://www.manuelportaceli.com/rehabilitacion_sagunto.htm
Bé, la llei de Murphy, un cop més es compleix.
Intentaré visitar-lo i treure algunes fotos abans de la desfeta.
Curiós la fixació que els Pperos tenen amb la cultura...
Rentrée o Feliç(?) Any Nou(?)
Rentrée o Feliç(?) Any Nou (?)
Escrito por: jpolinya el 02 Ene 2008 - URL Permanente
Torne de passar uns pocs dies al sud de França (tan prop però tan lluny!) sense diaris ni tele-diaris, ni Cristo que els va parir, i trobe el govern escandalitzat a ran d'unes declaracions de monsenyor (jure per ma mare que no és ni mai no ho serà mon senyor) Garcia-Gasco.
No puc deixar de reconèixer que té gràcia la broma. En nom de quin déu (o Déu si això el fa sentir millor) pot aquest senyor (monsenyor per més senyes) dictaminar sobre la democràcia, sent com és digne representant i capitost d'una de les més antigues (i ràncies) teocràcies oligàrquiques en exercici?
O siga que, sempre segons monsenyor i amb traducció lliure a un idioma odiat per l'interfecte, el laicisme radical pot dur a la dissolució de la democràcia.
Quina barra!, Quins collons!
O no, perquè supose que d'acord amb la seua ideologia, la democràcia no és més que un mal menor que hi hauria que impedir com fos. Llàstima que el seu admirat amic Franco, fa trenta anys que la va dinyar.
Escrito por: jpolinya el 02 Ene 2008 - URL Permanente
Torne de passar uns pocs dies al sud de França (tan prop però tan lluny!) sense diaris ni tele-diaris, ni Cristo que els va parir, i trobe el govern escandalitzat a ran d'unes declaracions de monsenyor (jure per ma mare que no és ni mai no ho serà mon senyor) Garcia-Gasco.
No puc deixar de reconèixer que té gràcia la broma. En nom de quin déu (o Déu si això el fa sentir millor) pot aquest senyor (monsenyor per més senyes) dictaminar sobre la democràcia, sent com és digne representant i capitost d'una de les més antigues (i ràncies) teocràcies oligàrquiques en exercici?
O siga que, sempre segons monsenyor i amb traducció lliure a un idioma odiat per l'interfecte, el laicisme radical pot dur a la dissolució de la democràcia.
Quina barra!, Quins collons!
O no, perquè supose que d'acord amb la seua ideologia, la democràcia no és més que un mal menor que hi hauria que impedir com fos. Llàstima que el seu admirat amic Franco, fa trenta anys que la va dinyar.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)