Mayor Oreja, Bermejo, Maragall. Tres declaracions

Mayor Oreja, Bermejo, Maragall. Tres declaracions

Escrito por: jpolinya el 20 Oct 2007 - URL Permanente

No he estat mai políticament correcte, o al menys ho intente amb totes les meues forces. D'aquí la meua admiració per aquells, les declaracions dels quals, qui més castiguen són precisament els companys de sempre.

I més, quan aquestes declaracions són les que han de ser, si atenem la trajectòria personal i ideològica del declarant.

Mayor Oreja, franquista. Qui ho ha dubtat mai? Que al temps de Franco tothom estava content i vivia bé? Recorde que jo, que vaig fer IMEC, vaig necessitar que un guàrdia civil, comandant del quarter del meu poble, i pare d'una amiga, es saltés les normes i es mullés al meu favor, perquè la meua fitxa (meua? no, possiblement de mon pare) no estava prou neta, i no arribava. I parle de principis dels setanta.

Bermejo, fiscal, acostumat al diàleg sobre la corda fluixa de les lleis, acostumat al pacte, diu una cosa òbvia. El final de la violència, l'últim moment, requerirà una decisió política i la intervenció del govern de torn, amb la conformitat del parlament de torn. Qui s'escandalitza és perquè és un hipòcrita. La història llunyana i recent ens ho demostra. O exterminació o pacte. No hi ha alternativa.

Maragall, nacionalista? Ho dubte. Però igual que comentava Carod l'altre dia, no se sent gens còmode en aquesta Espanya asfixiant, intolerant, separatista, menyspreadora. Ha fet un treball, millor o pitjor, i l'han arraconat. Aleshores què fer. Una cosa que molts faríem, deixar de pagar, i una altra que a molts se'ns oblidaria, pregonar-ho.

En uns casos hi coincidesc i en altres no, però crec que es preferible parlar i dir allò que hom pensa, i no com fan els Zapatero, Rajoy, Pepiño, Zaplana, i tuti quanti...