El perquè de l'idioma que empre
Escrito por: jpolinya el 29 Sep 2007 - URL PermanenteA vegades em pregunte per quins motius he decidit emprar el meu idioma en una comunitat de blogs on l'idioma generalment utilitzat és un altre: el castellà, o com molts en diuen l'espanyol.
Només perquè és l'idioma que utilitze en quan surt del treball, tant a casa com per parlar amb mi mateix, o pot ser per emprenyar la parròquia.
Avui he llegit un article que d'alguna forma m'explica el que faig. El transcric
El nacionalisme amagat
MANUEL PERUCHO
D´un temps ençà, un grup d´intelectuals, fòrums i col·lectius de ciutadanss´han dedicat a llençar idees als mitjans de comunicació al voltant dels anomenats nacionalismes. Segons aquest grup, tot el que faça olor a nacionalime perifèric a Espanya és qualificable de tribal o cromanyó. En aquest debat contraposen hàbilment els drets individuals als drets dels pobles, com si aquells que pensen diferent a ells no tingueren els primers en compte, i donen un llarg seguit d´arguments amb els que es presenten com a salvadors de la modernitat i de la raó il·lustrada, mentre situen la resta en una situació d´indigència intel·lectual, si més no.
Caldria dir, per començar, que la desqualificació no és pròpia del debat democràtic i que mal comencem si volem arribar a un punt d´enteniment. Cal acceptar les opinions dels altres sense qualificar-les ja que és aquest un debat molt interessant, enriquidor i sembla que, a més, és important per a molta gent. Tampoc proposar un canvi de llei electoral per que aquells que no pensen com ells no tinguen veu al Parlament sembla molt raonable. Un bipartidisme en clau centralista seria, clarament, la gota que empentaria els nacionalismes perifèrics cap a un carreró sense eixida.
En tot nacionalisme hi ha una qüestió identitària, és a dir, una busca de definició de a quin col·lectiu pertanyem o ens en sentim més identificats. És aquesta una situació prou relativa, ja que, per exemple, trobem el cas que quan un europeu (fins i tot un britànic) va a Estats Units, es troba per primera vegada amb la sensació de ser europeu. No obstant això, la major part de les persones vivim la major part de les nostres vides dins l´entorn espanyol i/o europeu. I és ací on cadascú es defineix o, més bé, es reconeix. Aquest punt tan senzill i amb el que sembla que no descobrim res de nou resulta ser d´allò més complicat d´entendre per aquells que critiquen l´actitud nacionalista perifèrica. La raó de la manca de comprensió pot ser que els qui parlen de tribalismes no valoren allò que ja tenen. Els qui creuen en Espanya tal com és i s´hi senten identificats amb l´Espanya castellana actual tenen una identitat. Però a la resta no ens en volen reconéixer cap.
La promoció d´Espanya a l´estranger com un Estat plurinacional via entitats com el Instituto Cervantes o el reconeixement de les llengües perifèriques com llengües de l´Estat, igual que ho és el castellà, hauria de ser natural a un Estat més modern i tolerant, on tots els espanyols ens coneixem i reconeixem millor. En lloc d´això, ens trobem una propaganda constant en què se´ns diu que el castellà és una llengua universal. I les altres? Bàsicament, no valen per a res. Però, no ens equivoquem, el castellà tampoc no es parla a Europa, el nostre entorn més immediat. Llavors, la insistència amb la lletra ñ com a símbol d´Espanya a Europa, no seria qualificable també de tribal? La insistència en el caràcter nacional d´Espanya, no és tribal?
Finalment, cal plantejar-se si no és un dret individual que al teu país t´atenguen en la teua llengua, tant les forces de seguretat com els funcionaris. O que t´entenguen. O que no et facen la vida impossible per no parlar la mateixa llengua que ells, si més no. D´altra manera l´Estat es converteix, més que en un amic o aliat, en un problema per al ciutadà que exerceix el dret bàsic de parlar la seua llengua, la que ha aprés a casa, i no per emprenyar, com encara pensen molts. Moltes vegades he enyorat que tots els qui parlen del perill que corre el castellà a Catalunya parlaren del perill que corre la nostra llengua a casa nostra o a les Illes. Potser això no els interessa tant. Tampoc no cal oblidar que tot individu també deuria tindre dret a identificar-se amb una o altra comunitat nacional, sense que açò suposara la seua satanització o comparació amb radicals i, fins i tot, terroristes. No serà que qui satanitza és també nacionalista i a més no vol que aparega cap altra identitat que no siga la seua? Al cap i a la fi, ja ho deia Joan Fuster: si som nacionalistes és perquè ens obliguen.
Si no fem res per evitar-ho, l´ús social del valencià desapareixerà per complet i només s´estudiarà a les escoles, com el llatí. I finalment, ni tan sols això. La manca d´una televisió autonòmica que use únicament la nostra llengua i la pressió del castellà als mitjans de comunicació per una banda i perquè té un ús social més estés per l´altra, faran la resta. No sé si a la gent de qui parlem açò els importa molt. Però a nosaltres sí. I, certament, no des d´un punt de vista tribal, sinó crític i racional.
http://docs.google.com/Edit?tab=publish&docid=ag4x8gps35jw_1562vd4n7d&cancelRevision=ag4x8gps35jw_1562vd4n7d:3
